Bonic, bonic, bonic

Potser és qüestió de pluges o de sols, de músiques o de somnis, de portes o de finestres, de realitats o de quimeres, de camins brufats o de flors resplendents, de gotes d'aigua o de vels de boira, de cansaments desapareguts o de moments trobats.

Fa bonic passejar per aquesta terra d'olor a verd humit, d'aire fresc que acarona, de violins i flautes llunyanes, de veus d'aigua i veus de vent.

Els sons duen la sal del mar i la fusta del bosc, la lluna de la foscor i el sol de la claror, les boires baixes i els cels clars. Dibuixen el record d'una illa que es bressola en les imatges i s'omplen de tot allò que s'ha vist, que s'ha somiat, que s'ha desitjat i que s'ha viscut... de tot allò i de molt més.

Ells i ella

DRAC XINÈS, Escola xinesa s. XIX

Unes passes petites i ràpides ressonen pel llarg passadís, movent lleugeraments els llargs i sedosos cortinatges daurats, que semblen acariciar el terra d’aquell negre d’atzabeja lluent i lliscant. Una mà tremolosa truca la campaneta de cristall de roca rosat, de la gran porta de fusta noble policromada. Uns instants que s’allarguen fins que una veu profunda, greu i fosca permet l’entrada. Les tenebres de la cambra es barregen amb aquell olor forta, calenta i densa, que sembla poder-se tallar amb fines tisores de plata. El cap acotat i la mirada clavada al calçat negre, de sola prima, que descansa sobre la gruixuda i suau catifa de color morat de belles filigranes. La veu li surt com una piuladissa d’estornells, agitada, caòtica i espantada, moguda pel batec de la noticia, que duia el vent de les muntanyes de roca blau-verda que envolten el palau rogenc, com si fossin altes muralles construides per un arquitecte gegantí. Ho diu tot seguit, sense respirar entre mot i mot, i amb aquella por que brama dins del seu pit i que ha glaçat la seva sang, com el gebre dels matins del cru hivern, en saber que de nou han retat al seu estimat amo. El seu cos s’encorba encara més davant aquell llarg silenci, com els joncs es vinclen vora la riba del llac blau-marí que banya la gran escalinata, dels tres-cents seixanta-cinc graons de marbre blanc, de la sala del sol naixent. El mareig de l’atmosfera de la cambra cau sobre seu, com la llosa pesada que tapa l’entrada a les zones més pregones i cruels de les masmorres dels horrors. Una tremolor comença a sacsejar el seu cos i l’angoixa el rosega per dins, com els milers de ratolins que fan vida en aquell pou sense fi del jardí salvatge que envolta el penyasegat, que fa impossible l’accés a la fortalesa des de cap punt cardinal. Un soroll feixuc i lent, com la tremolor de la terra quan els volcans de l’illa es desperten i vomiten aquells llargs mantells, de roig intens i calent, que espeteguen amb violencia en el cel blau-gris, el fa alçar el cap i mirar fixament endavant. Uns moviments elegants i distingits, com els dels paons reals quan obren els seus ventalls blau-lilat i reflexen engrunes de llum per tot el pati, l’omplen d’orgull i admiració. La seva mirada el segueix, i ja no té por. La silueta majestuosa es retalla en el gran balcó i, en veure-la, la seguretat de la victòria l’omple. Les llums del capvespre s’emmirallen en aquella poderosa i única armadura, i confiat, somriu satisfet i segur, mentre el neguit que tenia desapareix. Sap que un cop més el seu amo guanyarà! No tindrà res a fer aquest nou cavaller, per molts vestits blancs i creus vermelles al pit! La seva llança es trencarà i la seva espasa es doblegarà! La derrota i la mort seran els seus darrers records! La seva ànima, com la de tants altres il.lusos, desapareixerà! Els seus somnis de grandesa i poder, forjats des de que deuria escoltar aquella antiga i falsa història, es fondran i mai, mai, ni ell ni ningú, podrà cridar al món: He mort el drac! He mort el drac!

... Un relat, pels relats conjunts...

tanco els ulls i (VIII)

Do you mean it

Do you mean it

Do you mean it

Why don't you mean it

Why do I follow you and where do you go

You've never seen nothing like it no never in your life

Like going up to heaven and then coming back alive

Let me tell you all about it -

And the world will so allow it

Ooh give me a little time to choose

Water babies singing in a lily-pool delight

Blue powder monkies praying in the dead of night

Here comes the Black Queen, poking in the pile

Fie-fo the Black Queen, marching single file

Take this, take that, bring them down to size

Put them in the cellar with the naughty boys

A little nigger sugar then a rub-a dub-a baby oil

Black on, black on ever finger nail and toe

We've only begun - begun

Make this make that, keep making all that noise

Now I've got a belly-full

You can be my sugar-baby, you can be my honey-chile, yes

A voice from behind me reminds me

Spread out your wings you are an angel

Remember to deliver with the speed of light

A little bit of love and joy

Everything you do bears a will and a why and a wherefore

A little bit of love and joy

In each and every soul lies a man and very soon

He'll deceive and discover

But even till the end of his life, he'll bring a little love

I reign with my left hand, i rule with my right

I'm lord of all darkness, i'm queen of the night

I've got the power - now do the march of the Black Queen

My life is in your hands, I'll fo and I'll fie

I'll be what you make me, I'll do what you like

I'll be a bad boy - I'll be your bad boy

I'll do the march of the Black Queen

Walking true to style

She's vulgar 'buse and vile

Fie-fo the Black Queen tattos all her pies

She boils and she bakes and she never dots her "i's"

Forget your singalongs and your lullabies

Surrender to the city of the fireflies

Dance with the devil in beat with the band

To hell with all of you hand-in-hand

But now it's time to be gone - forever

El somni. Henri Rousseau, 1910.

Plovia, feia masses dies que plovia. Una pluja constant i continuada. Unes gotes fredes i gruixudes, que feien mal. Plovia fora i dins seu, des de feia massa temps. Caminava sense rumb, perduda. Els carrers semblaven deserts, buits. La solitud que l’omplia era dolorosa, massa. Tot s’havia acabat. Per més que plorés, per més que supliqués, era el final. Sense saber com, ni per què, s’ho havia trobat així, i no hi havia res a fer. Caminava amb els ulls humits, amb la roba i els cabells xops, i l’aigua regalimant pel seu rostre. No sentia el fred, ni la pluja. Només aquell dolor, dins seu, que la fragmentava. Quan es va adonar, era en un carreró sense sortida, un cul de sac ple de deixalles. Quina ironia. Va mirar al seu voltant, cansada, trista i sola. Hi havia un sofà de vellut, color vi, gastat i mullat. Hi va seure. Els records, les imatges, van barrejar-se caòticament dins seu, i allò la va acabar de trencar. Tot el seu cos es va sacsejar en un sanglot roent i profund. Les llàgrimes van començar a caure i aquella desesperació es va accentuar.

El so de les notes musicals, d’un instrument de vent, la va tornar a la realitat del carreró. La mirada perduda i encetada pel plor, es va fixar en un quadre mal emparat en altres mobles i trastos, vells i trencats, allí abandonats. El va agafar. Un aire suau i càlid la va envoltar. El va col.locar sobre la seva falda. Aquella melodia amarga i dolça a la vegada, sortia d’allí. Un personatge de color negre, a mig camí entre un home i un follet, tocava. El vent suau li duia l’olor d’aquelles flors blaves, grogues i blanques, i, d’aquelles plantes i matolls d’un verd radiant. La música li duia la remor de l’aire entre les fulles, els suaus roncs dels lleons, els moviments de la serp entre les bardisses, l’alegria dels micos i dels ocells exòtics en els arbres. Els seus dits van acaronar aquell tros de selva, de jungla, de paradís salvatge, idíl.lic i natural. La tonada amarga i dolça ressonava a cau d’orella, i va tancar els ulls, suaument, per escoltar-la dins, ben endins.

El rodamón que cada vespre dormia en el vell sofà del carreró, va arribar d’hora. Intrigat va buscar sense èxit. El sofà no hi era. La seva veu ronca va renegar tot apartant amb el peu unes robes mullades. Va mirar despectivament aquell quadre, pla a terra, en el lloc on durant nits hi havia el seu llit. Donant-li una puntada de peu, va marxar d’allí. Si hagués mirat, amb atenció, hauria trobat una noia nua en el seu sofà en el marge esquerre del quadre.


… Un relat, pels relats conjunts, proposta del març’08…

Estrany, estrany, estrany

Estrany de sorpresa, de curiositat i d'admiració.

Estrany de desconegut, d'aliè i d'inexplicable.

Estrany de rar, de diferent i d'inacostumat.

Estrany d'enyor, de nostàlgia i de trobar a faltar.

Estrany amb tu.

Estrany sense tu.

Estrany, molt estrany.

Leprechaun, Leprecaun, Leith phrogan

Sabater vell i menut, que pica i repica en el bosc, mentre fa un sabata. Només una, per descuit o xanxa, cada vegada. Així, d'una en una, omplirà de monedes d'or la seva olla. La seva fortuna quedarà enterrada en l'amagatall, que només desvetllarà en cas que perilli la seva llibertat. Però, vigila, no deixis que t'enganyi, no deixis de mirar-lo, o ell desapareixerà i el seu or no trobaràs.

A TRUE TALE.

About two centuries ago Molly Cogan of Kilmallock told the famous folklorist Thomas Crofton Croker about a leprechaun her grandfather had met, and even caught. It happened like this: one night as he went to the stable to tend his old mare, Grandpa Cogan heard something 'hammering, hammering, hammering just for all the world like a shoemaker making a shoe, and whistling all the time the prettiest tune he ever heard his whole life before.'

He guessed what might be making the sound and. remembering tales of leprechauns and their gold, he crept in. He looked around but 'never a bit of the little man could he see anywhere, but he heard him hammering and whistling and so he looked and looked, till at last did he see the little fellow.

'And where was he, do you think, but in the girth under the mare, and there he was with his little bit an apron on him, and a hammer in his hand, and he was so busy with his work, and he was hammering and whistling so loud, that he never minded my grandfather till he caught the leprechaun fast in his hand'.

"Faith I have you now," says he.

"And I'll never let you go till I get your purse, that's what I won't. So give it here to me at once now."

"Stop, stop!" cries the leprechaun.

"Stop till I get it for you!"

'So my grandfather, like a fool you see, opened his hand a bit and the little fellow jumped away laughing. And he never saw him any more, and never a bit of the purse did he get, only the leprechaun left his little shoe that he was making, and my grandfather was mad enough angry with himself for letting him go, but he had the shoe all his life. And my own mother told me she often saw it, and had it in her hand, and 'twas the prettiest little shoe she ever saw'.

Molts creuen, que si avui, dia de Sant Patrici, no portes cap peça de roba de color verd, per la nit, tindràs a un petit leprecaun pessigant-te les cames: tu tries, que avisat estàs.