... Ho sento, però jo no vull ser dictador -això a mi no em diu res. No vull governar ni conquerir ningú...
... Però ens hem extraviat...
... El camí de la vida pot ser lliure i bonic, però l'hem perdut. La cobdícia ha enverinat les ànimes, ha aixecat barreres d'odi, ens ha empès cap a la misèria i les matances. Hem progressat molt de pressa, però ens hem empresonat a nosaltres mateixos: el maquinisme que crea abundància ens deixa en la necessitat. El nostre coneixement ens ha fet únics, la nostra intel.ligència, durs i secs. Sense aquestes qualitats, la vida serà violenta, es perdrà tot...
... La malastruga que patim no és res més que la passatgera cobdícia i l'amargor dels homes que tenen por de seguir el camí del progès humà. L'odi dels homes passarà i cauran els dictadors i el poder que li van prendre al poble serà reintegrat al poble, i així, mentre l'home existeixi, la llibertat no desapareixerà...
"Sé que parlar serà el final de Charlot, estic segur. Però, com a mínim marxarà dient alguna cosa en la que jo crec."
3 d'altres mans:
Per desgràcia la pel.lícula va ser més visionària del que el propi Chaplin va creure... un bon discurs, i un bon hola i adéu a la veu de Charlot!
=:)
Mmm..tant de bo aquest discurs algun dia es faci realitat....
... la realitat va superar la ficció, per tristesa dels que ho van viure i nostra...
... i el discurs, si no té sentiment ni credibilitat, només són paraules buides...
... suposo que sempre podem somiar...
Publica un comentari