Estirada al llit, a les fosques, tanco els ulls. Ho intento, però no dormo. Una volta i una altra, panxa enlaire i panxa a terra, però no dormo. Per sort els rellotges són digitals: no sents aquell tic-tac, que et recorda això, que no dorms. Obres els ulls i tot és fosc, fora de la llum del carrer. Tanques els ulls, tot és encara més fosc. Si els apretes fort, molt i molt fort, a vegades, durant uns instants, veus llums brillants que fan estranys dibuixos en aquella negror. Dura molt poc, i no dormo. Et venen al cap mil i una coses: del que ha passat, del que podria haver passat, del que voldries que hagués passat, del que estaria bé que passés... i no dormo. L'engranatge comença a funcionar i ja no pots aturar-lo. És com llençar una pilota costa a baix, roda, roda pel pendent, i au, ves a per ella! Podria llegir: mala solució, si mínimament és una lectura interessant no paro fins acabar el llibre. Podria veure la tel.levisió: mala solució, si hi ha res lleugerament passable no dormiria, i és que a vegades de nit la programació és millor que de dia, serà l'audiència? Podria comptar ovelles: mala solució, acabades elles, continues amb més animals de granja, i després passes als salvatges i als del zoo. Podria conectar-me a internet: mala solució, una cosa porta a una altra, i navegar resulta molt encuriosidor. Podria escriure: mala solució, ompliria la meva llibreta de mots, frases, paràgrafs, i així, fins a la sortida del sol. Podria demanar ajut a la química: mala solució, que després t'enganxes, i tard o d'hora sense recepta no tens res. Podria demanar ajut a la botànica: mala solució, que llavors els dibuixets brillants es converteixen en imatges i figures, i és tot un festival! Podria demanar ajut a... al doctor Estivill: mala solució, no me'l crec... Així que, no dormo. Ja ho intento, ja, però quan més m'esforço: pitjor. Res, a mirar el sostre en la foscor, a escoltar els sorolls del carrer i dels veïns, a sentir miular els gats, a somiar desperta, a... fins que de cop, sense avís, quedo dormida. Així de fàcil, així de senzill: tant agobiar-me, per res... M'he quedat dormida, i millor no mirar a quina hora, perquè em donaria per pensar en les poques hores que queden per aixecar-me, i no dormiria.
6 d'altres mans:
Bé, l'amor propi sempre ha estat una bona opció. De fet, segur que va ser creat com un potent somnífer, tot i que després, com tot a la vida, els humans li hem donat altres usos perniciosos...
Quoèlet... amor propi? En el sentit d'Aristòtil de voler-se a un mateix més que a cap altre? L'egoista amor propi? El racional amor a un mateix? O potser el quoeletià amor propi?... Tantes preguntes: si no em dius el què, no podré dormir, je, je...
Petonets!
Jo li donaria una vessant qoueletiana a l'amor propi, aquella que ens remonta als instints més obscurs i generosos del nostre cos...
Un servidor, de petit, va tenir una època d'insomni, a causa d'una estranya sensació tàctil que mai he sabut definir però que em col·lapsava...Solució? Trobar algú amb qui compartir el llit..que aquella època va esdevenir en aferrar-me al complex d'edip però que actualment les motivacions encaren una altra vessant molt més...concupiscent?;)
Antitot... segons el diccionari, l'apetit concupiscible és la inclinació de l'ànima a desitjar allò que considera un bé dins un ordre completament egoístic. Així, ja veig que en una nit freda, tots els llençols i mantes les tindries tu... creus que això ajudaria a poder dormir: passar fred, mentre el del costat dorm ben calentet amb tota la roba de llit?;)
I Déu digué: "no juguis amb l'ocellet, Onan, que et tornaràs ceg i et cauran les ungles dels peus i se't desenvoluparà desproporcionadament un dels bíceps". I Onan, espantat en sentir aquestes paraules, optà per anar a dormin amb un osset de peluix que anomenà Pepet, i li pintà uns ullets tristos, per a tenir més ganes d'abraçar-lo, i sigué feliç sempre més i dormí i somià i no es despertà fins que el sol ja estava ben alt al cel i els ullets del Pepet reflectien pampallugues al sostre de l'habitació. ;p
I Onan es feu home i va arraconar en Pepet, l'osset de peluix, que amb el temps havia perdut un dels seus ulls tristos de pampallugues.
I Onan oblidà les paraules que un dia el van espantar.
I Onan sentia l'augment desordenat d'un apetit roent de plaer i sensualitat...;)
Publica un comentari