El diagnòstic del pare. Educació casolana. La mare morta. Un peix de colors suïcida. Res d'afecte per ella, tot l'afecte pel nan de jardí. Un món interior, imaginatiu i propi. Un bar: la genet de circ, la malalta imaginària, el prosista fracassat, la cambrera que es peta els dits, l'amant gelós, i ella. Una casa: la portera que beu Oporto, l'home de vidre que pinta el mateix quadre de Renoir, el propietari de la verduleria obstinat per l'ordre, el jove aprenent de venedor i de pintor. Pedres planes al riu, imagina i mira. Una capseta i una fita: arreglar la vida dels altres. El fantasma del túnel del terror, el sex-shop, i l'àlbum de fotos del terra del fotomaton. Un noi estrany, una noia enigmàtica, i tres petons.
En Jeunet torna a jugar: amb els colors, la música, les imatges i les històries. El conte de la fada bona: que arregla als altres, i necessita que algú li digui que potser també ella necessita de la seva màgia. Trobades i destrobades, finals i començaments.
"Algú que coneix bé les dites, no té perquè ser dolent."
2 d'altres mans:
Personalment estic a favor de l'alliberament dels nans de jardí. Així que em solidaritzo amb aquestes organitzacions sense ànims de lucre, que treuen els nans d'aquests pseudojardinets de torres fantàstiques, i els tornen al bosc, al seu hàbitat natural.
Però, Ragnarok: ets dels que s'emporten el nan i l'alliberen ben lluny, o ets dels que hi tornen deixant una fotografia del punt del bosc on l'has alliberat, per allò dels vincles emocionals? Formes part d'un grup radical en extrem, o la radicalitat queda suavitzada per finíssims fils afectius?
Publica un comentari