... Pintures Rupestres...

Un sospir ressona per tota la caverna. Al fons, una torxa dóna llum i ombra: llum a l'espai més ample de la galeria, ombra a les parets de roca. Una ombra allargada, sospira. És un home alt i prim, de perfil dur i cos escanyolit. Els seus ulls, petits, lluents i negres, miren fixament la paret nua, compacta i freda, d'un intens color rogenc. Als seus peus, dues lloses, una gran i una petita, i pel terra tot de polsim. S'ho mira i fa un llarg sospir: no entendrà mai als homes, no els entendrà! S'ajup i els seus genolls fan soroll a branca trencada, la humitat el consumeix per dins. Agafa la llosa petita amb una mà, té forma còncava, i en la part deprimida hi ha aigua. Pessiga les pòlvores de la llosa gran, més plana, i cauen en l'aigua. Fins a cinc cops que ho repeteix. Amb un dit ossut ho remena: l'aigua tèrbola es tenyirà i s'espessirà, com tantes vegades ha vist. La pasta ha de tenir un tacte llefiscós, però agradable, i una olor a terra concentrada i aquell toc especial. El secret de familia, passat de pare a fill, com un dia ell farà amb el seu, quan ja les mans quedin tan rígides que no podrà pintar. S'aixeca i els genolls tornen a protestar, també ells perdran la flexibilitat i es tornaran roca. Tot arriba, ho sap prou. Mira la paret i sacseja el cap: si no fos necessari, si l'encàrrec no fos del cap de la tribu per contentar a la nova esposa... Fica el dit i el suca: està en el punt just. S'apropa a la paret amb recança: una escena de caça, és senzill! Però... vermell sobre vermell?! Això és un insult a la combinació de colors! El dit dibuixa la primera figura: qui mana, mana!





... Un relat, pels relats conjunts... ja perdonareu i sigueu indulgents...