... Samain, Samauhin, Samhain...

"Nunca sino ahora supe que existía una puerta

otra puerta y el canto cordial de las distancias

¿Hasta donde me alcanzará esta lluvia?

¡Canta lluvia en la costa sin mar!"

SAMAIN DIRÍA de Pablo Mora.

La nit del 31 d'octubre, en els poblats celtes s'encenia una gran foguera. A ella, acudien les gents per aconsgeuir una flama que cremaria en la seva llar. Aquella nit, s'obria el Sidh, o la Gran Plana, o la Plana del plaer, o la Terra dels joves. Aquella nit, les portes quedaven obertes, el vel es fonia, la finestra comunicava el món dels vius amb el món dels morts. Atrets pels focs, cada esperit tornava a casa i es reunia amb els seus. A la matinada, tornarien a la seva estimada plana, i els familiars sabrien que estaven bé, en aquell lloc on tots acabarien reunint-se.


Samain: la fi d'un cicle vital, el començament de l'Any Nou celta. La collita ja era recollida i els ramats tornaven a ser tancats per protegir-los del fred hivern. Ritus agrari i pastoril. Dagda, el déu pare, donaria fertilitat i abundància, rememorant la nit que en veure a Morrigu, banayant-se en el riu Unis, va ser seva. Un déu creador i la deessa dels espectres: la dimensió dels vius i la dimencsió dels morts foses en una sola. L'endemà, 1 de novembre, començava un nou any, ple d'esperances i bons auguris.

... tanco els ulls i (III)...

Outside my window is a tree

there only for me,

and it stands in the gray of the city,

no time for pity for the tree or me.

There is a world of pain

in the falling rain

around me.

Is there a reason for today?

Do you remember?

I can hear all the cries of the city,

no time for pity for a growing tree.

Outside my window is a tree

there only for me,

and it stands in the gray of the city,

no time for pity for the tree or me.

... Aquelles pel.lícules (IV)...

En Rusty-James té un germà gran i vol ser com ell. És un noi dur, però vol ser un mite. Vol regnar en les baralles del carrer, com El Noi de la Moto ho feia. Un boig respectat, un boig admirat, un boig temut. Els núvols passen ràpid i els rellotges marquen el temps: sempre hi ha un rellotge. Blanc, negre i peixos de colors: els peixos de Siam. Nostalgia d'un passat. Intensitat d'un present. De protector a sacrificat. Canviar de vida o morir en l'intent. Una moto marxa cap a l'oceà.

Llums i ombres d'adolescent. Llums i ombres tràgiques, desesperades. Color de peixos, color d'un rostre. Desesperació, angoixa i desconcert. El pas del temps. La vida tancada entre les parets d'un aquari. La vida que atrapa i marca. El destí, una moto i l'oceà.

"Hi havia alguna cosa que no rutllava. Hi havia alguna cosa que no rutllava gens ni mica. Em vaig espantar de pensar què era el que no rutllava, però de tota manera ja ho sabia. Era grisa. Se suposava que feien llum vermella i blanca, i era grisa. Vaig mirar al voltant meu. Enlloc no hi havia colors. Tot era blanc i negre i gris. Tot era silenci, com una tomba."

EL NOI DE LA MOTO de Susan E. Hinton.

Qui farà de boig de la ciutat?

15 d'octubre de 1940

... Ho sento, però jo no vull ser dictador -això a mi no em diu res. No vull governar ni conquerir ningú...

... Però ens hem extraviat...

... El camí de la vida pot ser lliure i bonic, però l'hem perdut. La cobdícia ha enverinat les ànimes, ha aixecat barreres d'odi, ens ha empès cap a la misèria i les matances. Hem progressat molt de pressa, però ens hem empresonat a nosaltres mateixos: el maquinisme que crea abundància ens deixa en la necessitat. El nostre coneixement ens ha fet únics, la nostra intel.ligència, durs i secs. Sense aquestes qualitats, la vida serà violenta, es perdrà tot...

... La malastruga que patim no és res més que la passatgera cobdícia i l'amargor dels homes que tenen por de seguir el camí del progès humà. L'odi dels homes passarà i cauran els dictadors i el poder que li van prendre al poble serà reintegrat al poble, i així, mentre l'home existeixi, la llibertat no desapareixerà...

"Sé que parlar serà el final de Charlot, estic segur. Però, com a mínim marxarà dient alguna cosa en la que jo crec."

... tanco els ulls i (II)...

La mentira es algo que se esconde

para no tener que existir

no hay porqué desconfiar si la locura

ha decidido ya por tí.

Cierro los ojos y bailo

al borde del tejado

¿podría volar?

Ha venido un ángel, el cielo existe

ya no tengo más que perder

mis presentimientos han estado

puliendo la verdad.

Cierro los ojos y bailo

al borde del tejado

¿podría volar?

Los sueños desbordan al tiempo

que la vida no puede medir

ahora ya no importa si un día

tuviera que morir.

Cierro los ojos y bailo

al borde del tejado

¿podría... volar?

...Aquelles pel.lícules (III)...

Una donació, a canvi d'una lobotomia. Diners per un sanatori, a canvi de treure del cap d'una noia la mort del seu cosí, en Sebastian. Els estius eren per la mare, Mrs. Venable. A les Galàpagos van assitir, mare i fill, a la sortida, de l'ou, de milers de tortugues: corrien cap a l'aigua mentre tot de falcons es tiraven contra elles.

"Aquest és el veritable rostre de Déu".

L'estiu següent, el fill no vol la mare, prefereix anar de vacances amb la seva cosina, la Catherine.

El doctor investigarà en la ment de la noia, i es descobrirà com va morir en Sebastian.

Records i somnis. El mal del món i la vida cruel. Un sanatori decadent i un jardí exòtic. Tortugues i falcons. Una platja i un banyador blanc. Pells brunes i ulls brillants.

Qui no recorda l'aparició en escena, baixant en un muntacàrregues, de Mrs. Venables?

...

... A xiuxiuejar a cau d'orella...

Más cuando el ataque de melancolía caiga

repentino, desde el cielo, como la nube que llora

y alimenta las flores marchitas,

y oculta la colina verde en un refugio de abril;

salía entonces tu pena en la rosa temprana,

o en el arco iris de una ola de sal y arena,

o en la riqueza de la redonda peonía;

y si tu amada su ira muestra,

aprisiona su mano suave, y deja que delire

y toma aliento de lo más profundo de sus ojos ausentes.

ODA A LA MELANCOLÍA de John Keats.

... A tremolar emocionada...

Però acabaria un moment en què el llibre estaria escrit, el tindria darrera meu, i penso que un xic de la seva claror cauria sobre el meu passat. Aleshores, a través d'ell, potser podria recordar la meva vida sense repugnància. Potser un dia, pensant precisament en aquesta hora, en aquesta hora trista en què espero, amb l'esquena encorbada, que arribi el moment de pujar al tren, potser em sentiria bategar el cor més de pressa i em diria: "Tot va començar aquell dia i en aquella hora". I arribaria a acceptar-me en el passat -només en el passat.

Cau la nit. Al primer pis de l'hotel Printania s'acaben d'il.luminar dues finestres. Els dipòsits de l'Estació Nova exhalen una forta olor de fusta humida: demà plourà a Bouville.

LA NÀUSEA de Jean- Paul Sartre.

... A llegir en veu alta...

La banshee (de ban, una mujer y shee, un hada) es una hada que acompaña y sigue a las viejas familias, sólo a aquellas, y se lamenta antes de una muerte.

Muchos la han visto cuando va gimiendo y retorciéndose las manos. El caoine, el grito funeral de los campesinos, se dice que es una imitación de aquel lamento. Cuando están presentes más de una banshee y gimen y cantan a coro...

LA BANSHEE de William B. Yeats.

... A veure surar una fulla...

I don't care

the low yellow

Moon loves me.

HAIKU de Jack Kerouac.

... A...

Diu la llegenda, que en aquest riu, tot el que cau es transforma en pensament... que tot d'energies alliberades flueixen per ell: a vegades són suaus, a vegades són braves, a vegades fan ràpids... i jo, sentada a la riba, faig rebotar-hi pedres planes, ovalades i llises... un, dos, tres, quatre... i a cada esquitxada d'aigua, un pensament s'escapa... i jo, sentada a la riba: l'arreplego...

... Dormir, dormir, dormir...

Estirada al llit, a les fosques, tanco els ulls. Ho intento, però no dormo. Una volta i una altra, panxa enlaire i panxa a terra, però no dormo. Per sort els rellotges són digitals: no sents aquell tic-tac, que et recorda això, que no dorms. Obres els ulls i tot és fosc, fora de la llum del carrer. Tanques els ulls, tot és encara més fosc. Si els apretes fort, molt i molt fort, a vegades, durant uns instants, veus llums brillants que fan estranys dibuixos en aquella negror. Dura molt poc, i no dormo. Et venen al cap mil i una coses: del que ha passat, del que podria haver passat, del que voldries que hagués passat, del que estaria bé que passés... i no dormo. L'engranatge comença a funcionar i ja no pots aturar-lo. És com llençar una pilota costa a baix, roda, roda pel pendent, i au, ves a per ella! Podria llegir: mala solució, si mínimament és una lectura interessant no paro fins acabar el llibre. Podria veure la tel.levisió: mala solució, si hi ha res lleugerament passable no dormiria, i és que a vegades de nit la programació és millor que de dia, serà l'audiència? Podria comptar ovelles: mala solució, acabades elles, continues amb més animals de granja, i després passes als salvatges i als del zoo. Podria conectar-me a internet: mala solució, una cosa porta a una altra, i navegar resulta molt encuriosidor. Podria escriure: mala solució, ompliria la meva llibreta de mots, frases, paràgrafs, i així, fins a la sortida del sol. Podria demanar ajut a la química: mala solució, que després t'enganxes, i tard o d'hora sense recepta no tens res. Podria demanar ajut a la botànica: mala solució, que llavors els dibuixets brillants es converteixen en imatges i figures, i és tot un festival! Podria demanar ajut a... al doctor Estivill: mala solució, no me'l crec... Així que, no dormo. Ja ho intento, ja, però quan més m'esforço: pitjor. Res, a mirar el sostre en la foscor, a escoltar els sorolls del carrer i dels veïns, a sentir miular els gats, a somiar desperta, a... fins que de cop, sense avís, quedo dormida. Així de fàcil, així de senzill: tant agobiar-me, per res... M'he quedat dormida, i millor no mirar a quina hora, perquè em donaria per pensar en les poques hores que queden per aixecar-me, i no dormiria.