Un arbre tatuat a l'esquena

S’havia enamorat. Ho va descobrir així, de cop. Intentava buscar en quin moment havia passat, en quin precís instant havia nascut aquell nou i estrany sentiment. Allò intens que l’estremia des de dins, més que cap altra cosa en el món. Allò que no entenia, però que el rosegava amb una ràbia desconeguda. Allò que mai havia sentit abans. Potser va ser aquell vespre, feia anys: ella havia anat a plorar, arrupida i arraulida a tocar seu, trencada per un dolor que desconeixia. Les seves llàgrimes li van semblar tan càlides i vives, que va desitjar ser el seu consol. A partir de llavors, quan la veia, només volia una cosa: olorar els seus cabells, reflexar-se en els seus ulls, acariciar la seva pell i besar la seva boca.

L’odiava. Només veure’l amb ella, el va odiar. Tenia clar que ell era el seu enemic, el seu rival. Ell, que era al seu costat. Ell, que jugava amb els seus rínxols. Ell, que es mirava en la foscor de la seva mirada. Ell, que gaudia del seu cos. Ell, que escoltava la seva veu arran d’orella sempre que ho volgués. Quan el veia, només desitjava una cosa: ser en lloc seu per poder olorar el seus cabells, reflexar-se en els seus ulls, acariciar la seva pell i besar la seva boca.

Aquella nit, la tempesta elèctrica no el deixava dormir. Estranys malsons el neguitejaven, i es va aixecar del llit mentre ella dormia. Des de la cuina, amb un got d’aigua a la mà, per la finestra va veure un llamp il.luminant aquella recargolada figura. Amb el reflex de la llum, una esgarrifança va recòrrer la seva esquena. Va deixar el got al marbre, i va sortir. Alguna força invisible l’empenyia. Era com si una veu profunda i tenebrosa guiés les seves passes. No ho volia, però no governava les seves cames. S’escoltava una mena de pregària que sortia de la clivellada presència, repetint a uns déus, una estranya lletania. Aquella veu que no acabava d’entendre, el duia cap a ell. Un cop allí, palplantat, ofegat per la seva olor de fusta i terra, envoltat per les paraules d’aquella oració, un llamp el va esquinçar per dins.

La mà va sacsejar de nou l’espatlla, i els ulls es van obrir lentament. El rostre somreia burleta i la veu suau el renyava.
-Mira que dormir-te aquí fora… Deus estar glaçat... anem…
Agafat de la seva mà, la va seguir. El va dur a dins d’aquella casa, i el va fer entrar.
-Treu-te la roba… quan t’he vist des de la cuina, he anat a preparar-te un bany calent… vas xop de rosada... què no ho veus?
El baf de l’aigua calenta omplia aquell lloc. Va mirar desconcertat al seu voltant, i va fer el que ella deia. Nu, davant seu, els ulls d’ella va brillar plens de vida.
-Des de quan tens un arbre tatuat a… ?
No va deixar que acabés de parlar. La seva mà la va enllaçar, duent-la cap a ell, abraçant-la entre els seus braços i prement-la contra el seu cos. Va olorar lentament els seus cabells, i aquells ulls van reflexar la seva imatge. A poc a poc, va acariciar la seva pell, fent lliscar la camisa de dormir a terra. I, finalment, va besar aquella boca tan desitjada. El baf de l’aigua calenta entelava els vidres i el mirall del bany, i l’olor dels cabells d’ella es va barrejar amb la seva olor de fusta i terra.

… Un relat, pels relats conjunts...