El somni. Henri Rousseau, 1910.

Plovia, feia masses dies que plovia. Una pluja constant i continuada. Unes gotes fredes i gruixudes, que feien mal. Plovia fora i dins seu, des de feia massa temps. Caminava sense rumb, perduda. Els carrers semblaven deserts, buits. La solitud que l’omplia era dolorosa, massa. Tot s’havia acabat. Per més que plorés, per més que supliqués, era el final. Sense saber com, ni per què, s’ho havia trobat així, i no hi havia res a fer. Caminava amb els ulls humits, amb la roba i els cabells xops, i l’aigua regalimant pel seu rostre. No sentia el fred, ni la pluja. Només aquell dolor, dins seu, que la fragmentava. Quan es va adonar, era en un carreró sense sortida, un cul de sac ple de deixalles. Quina ironia. Va mirar al seu voltant, cansada, trista i sola. Hi havia un sofà de vellut, color vi, gastat i mullat. Hi va seure. Els records, les imatges, van barrejar-se caòticament dins seu, i allò la va acabar de trencar. Tot el seu cos es va sacsejar en un sanglot roent i profund. Les llàgrimes van començar a caure i aquella desesperació es va accentuar.

El so de les notes musicals, d’un instrument de vent, la va tornar a la realitat del carreró. La mirada perduda i encetada pel plor, es va fixar en un quadre mal emparat en altres mobles i trastos, vells i trencats, allí abandonats. El va agafar. Un aire suau i càlid la va envoltar. El va col.locar sobre la seva falda. Aquella melodia amarga i dolça a la vegada, sortia d’allí. Un personatge de color negre, a mig camí entre un home i un follet, tocava. El vent suau li duia l’olor d’aquelles flors blaves, grogues i blanques, i, d’aquelles plantes i matolls d’un verd radiant. La música li duia la remor de l’aire entre les fulles, els suaus roncs dels lleons, els moviments de la serp entre les bardisses, l’alegria dels micos i dels ocells exòtics en els arbres. Els seus dits van acaronar aquell tros de selva, de jungla, de paradís salvatge, idíl.lic i natural. La tonada amarga i dolça ressonava a cau d’orella, i va tancar els ulls, suaument, per escoltar-la dins, ben endins.

El rodamón que cada vespre dormia en el vell sofà del carreró, va arribar d’hora. Intrigat va buscar sense èxit. El sofà no hi era. La seva veu ronca va renegar tot apartant amb el peu unes robes mullades. Va mirar despectivament aquell quadre, pla a terra, en el lloc on durant nits hi havia el seu llit. Donant-li una puntada de peu, va marxar d’allí. Si hagués mirat, amb atenció, hauria trobat una noia nua en el seu sofà en el marge esquerre del quadre.


… Un relat, pels relats conjunts, proposta del març’08…