Posa un peu en el marc, s’agafa a banda i banda i mira amb atenció. Qualsevol detall, un so, una ombra, un cop d’aire, és important. Només quan està segur de que tot està bé, es dóna embranzida i surt. El terra està glaçat. Es treu les espardenyes de la butxaca del darrera dels pantalons i se les posa. S’estira i mira al seu voltant: tot en ordre. Arrambat a la paret, atent als moviments de la càmara, es va movent per la sala. Sap quin és el moment exacte, i espera. Creuar sense ser vist, això és el que ara centra la seva atenció. No ho entendrien i tindria problemes, ja s’ho sap això. Fa anys li va passar, però llavors era el principi i acabaven d’instal.lar aquelles càmares. Des de llavors, va passar-se hores estudiant-les per evitar que tornessin a enxampar-lo.
En el passadís, resulta més senzill. Es mou amb agilitat i silenci, com si fos un d’aquells felins a la sabana. Ja està a les escales i com cada dimarts, el passamà llueix de la cera acabada de posar. Allò encara ho simplifica més. Passa un cama, posa les dues mans, i es deixa lliscar escales avall amb un somriure als llavis. Un petit salt i ja està a la zona d’entrada. Ara el felí, s’arrossega entre les altes mates, atançant-se perillosament a la vora de l’estany. Pot veure la seva presa, però, espera. Des de sota la garita, escolta la ràdio del vigilant nocturn. Està de sort: futbol, això de la Champions és genial! Veu l’objectiu, sigilosament s’atança i quan ho aconsegueix, marxa ràpid però atent. Puja les escales de dos en dos, creua el passadís, torna a la sala vigilant les càmares, i entra de nou al seu quadre.
Són dos quarts de nou del matí. La dona de la recepció, ocupa el seu lloc i mira al seu voltant. Altre cop! Al final s’haurà de queixar al seu cap del vigilant nocturn! Faria la vista grossa si només fossin uns quants, però és que se’ls emporta tots! Si ella no està pel cas, la recepció no té caramels pels visitants!
... Un relat, pels relats conjunts...
