Unes passes petites i ràpides ressonen pel llarg passadís, movent lleugeraments els llargs i sedosos cortinatges daurats, que semblen acariciar el terra d’aquell negre d’atzabeja lluent i lliscant. Una mà tremolosa truca la campaneta de cristall de roca rosat, de la gran porta de fusta noble policromada. Uns instants que s’allarguen fins que una veu profunda, greu i fosca permet l’entrada. Les tenebres de la cambra es barregen amb aquell olor forta, calenta i densa, que sembla poder-se tallar amb fines tisores de plata. El cap acotat i la mirada clavada al calçat negre, de sola prima, que descansa sobre la gruixuda i suau catifa de color morat de belles filigranes. La veu li surt com una piuladissa d’estornells, agitada, caòtica i espantada, moguda pel batec de la noticia, que duia el vent de les muntanyes de roca blau-verda que envolten el palau rogenc, com si fossin altes muralles construides per un arquitecte gegantí. Ho diu tot seguit, sense respirar entre mot i mot, i amb aquella por que brama dins del seu pit i que ha glaçat la seva sang, com el gebre dels matins del cru hivern, en saber que de nou han retat al seu estimat amo. El seu cos s’encorba encara més davant aquell llarg silenci, com els joncs es vinclen vora la riba del llac blau-marí que banya la gran escalinata, dels tres-cents seixanta-cinc graons de marbre blanc, de la sala del sol naixent. El mareig de l’atmosfera de la cambra cau sobre seu, com la llosa pesada que tapa l’entrada a les zones més pregones i cruels de les masmorres dels horrors. Una tremolor comença a sacsejar el seu cos i l’angoixa el rosega per dins, com els milers de ratolins que fan vida en aquell pou sense fi del jardí salvatge que envolta el penyasegat, que fa impossible l’accés a la fortalesa des de cap punt cardinal. Un soroll feixuc i lent, com la tremolor de la terra quan els volcans de l’illa es desperten i vomiten aquells llargs mantells, de roig intens i calent, que espeteguen amb violencia en el cel blau-gris, el fa alçar el cap i mirar fixament endavant. Uns moviments elegants i distingits, com els dels paons reals quan obren els seus ventalls blau-lilat i reflexen engrunes de llum per tot el pati, l’omplen d’orgull i admiració. La seva mirada el segueix, i ja no té por. La silueta majestuosa es retalla en el gran balcó i, en veure-la, la seguretat de la victòria l’omple. Les llums del capvespre s’emmirallen en aquella poderosa i única armadura, i confiat, somriu satisfet i segur, mentre el neguit que tenia desapareix. Sap que un cop més el seu amo guanyarà! No tindrà res a fer aquest nou cavaller, per molts vestits blancs i creus vermelles al pit! La seva llança es trencarà i la seva espasa es doblegarà! La derrota i la mort seran els seus darrers records! La seva ànima, com la de tants altres il.lusos, desapareixerà! Els seus somnis de grandesa i poder, forjats des de que deuria escoltar aquella antiga i falsa història, es fondran i mai, mai, ni ell ni ningú, podrà cridar al món: He mort el drac! He mort el drac!
... Un relat, pels relats conjunts...
