Caminant damunt un mar de boira. Caspar David Friedrich, 1818

Les nits semblaven passar millor amb un llibre entre les mans. Anava alçant la vista de les lletres per donar-hi un cop d’ull. Malgrat la seva tendència natural a l’aprensió, es va adonar de que si calia, podia vèncer aquella fòbia. Controlava el més petit moviment, amb aquella inquietud que s’agita a la més mínima variació. Llegia com qui dorm un son lleuger i les hores passaven lentes i feixugues. Si la nit anava bé, l’endemà al matí, tot eren rostres tranquils i cansats. Si no era així, en alguna taula uns ulls envermellits pel plor cridarien de dolor. Llavors, la força del silenci dens, la mirada clavada en el cafè i els dits prement la cullera, aconseguien que aquell neguit callés. Sempre havia cregut que si no es pensava en les coses, si es feia veure que no existien, podien desaparèixer. Ho havia cregut. Aquella nit, era com les anteriors. La rutina nova era ja part de la seva vida. No va sentir res diferent dins seu, ni cap veu va voler avisar-la, ni preparar-la. Llegia un capítol molt interessant, va alçar el cap i el llibre va lliscar de les seves mans a la falda. Es va aixecar i va voler atançar-se, però anava molt a poc a poc, li costava, un vertigen l’omplia i tenia por. Des dels peus del llit, una gran distància, impossible de mesurar, s’extenia davant seu. Una mena d’atracció feia gronxar lleugerament el seu cos, desafiant l’equilibri. Un buit ocupava tot aquell espai. No va saber mai quanta estona va estar allí, d’aquella manera, fins que va apretar el botó. La llum vermella de l’interfon es va accionar i una veu, al cap d’una estona, va preguntar què necessitaven. S’hi va atançar, caminant insegura, com si no hi hagués terra ferma sota els seus peus, com si una mena de vapor dens cobrís tota l’habitació i fes que aquelles quatre passes fossin una gran epopeia. La pregunta es va repetir amb insistència. D’un lloc profund del seu cos, va sortir una veu que no va reconèixer. Apretava el botó de la llum verda i només va encertar a dir, “s’ha mort”. Davant seu, només l’abisme i la boira.

Un relat, pels relats conjunts

Bonic, bonic, bonic

Potser és qüestió de pluges o de sols, de músiques o de somnis, de portes o de finestres, de realitats o de quimeres, de camins brufats o de flors resplendents, de gotes d'aigua o de vels de boira, de cansaments desapareguts o de moments trobats.

Fa bonic passejar per aquesta terra d'olor a verd humit, d'aire fresc que acarona, de violins i flautes llunyanes, de veus d'aigua i veus de vent.

Els sons duen la sal del mar i la fusta del bosc, la lluna de la foscor i el sol de la claror, les boires baixes i els cels clars. Dibuixen el record d'una illa que es bressola en les imatges i s'omplen de tot allò que s'ha vist, que s'ha somiat, que s'ha desitjat i que s'ha viscut... de tot allò i de molt més.

Ells i ella