amb S de samain

Fotograma de METRÒPOLIS, Fritz Lang, 1927

2008-07-06T02:05:00.004+02:00

Avui fa un any, ho recordes ? Va ser el primer cop. Potser ens haviem vist abans, no en sóc conscient… Els diumenges a la tarda sempre són horribles. Sí, sí, jo i les meves manies!... Però el diumenge després de dinar tinc sempre aquella sensació neguitosa que em recorda que l’endemà és dilluns, que torno a la feina i tot torna a començar… Així que sovint anava allí, premia el botó un i un altre cop i de sobte m’aturava, triava i em decidia... Aquella tarda plovia i suposo que estava com el temps. Quan em vaig decidir, una veu rere meu va fer una exclamació. Estava escollint el que havia fet que sortissis de casa amb aquella pluja. La veritat, vaig pensar que eres un cretí! Estava jo primer: jo tenia tot el dret! Si he de dir la veritat, no sé perquè vaig acceptar aquella proposta d’un autèntic desconegut. Bé, d’acord, si que ho sé… no em miris així, vols?! Però mira... estaves xop de dalt a baix i tenies aquella mirada ferma, que tot sovint fas, que em vas desarmar. Val a dir també que mai m’havia passat. No vaig pensar... T’escoltava i només pensava en “quin mal hi ha!”. Molt poc conscient de part meva i tu molt agosarat! Qualsevol dels dos podia ser un veritable psicópata!... Em va semblar bé... De fet no sé ben bé què vas dir, només vaig donar-te la raó mentre pensava, amb gran agitació, no t’enganyaré, que aquella tarda de diumenge seria ben especial... Mentre tu ho preparaves tot, prement els botonets de colors, jo feia un repàs mental de tot de detalls que ens passen pel cap a les noies en moments així. Em vas mirar i t’espurnejaven els ulls... Deuria somriure de manera ben curteta, però anaves per feina i vas prèmer amb gran vehemencia l’”on”... La teva atenció en el que s’esdevenia anava fent-me pensar que tot havia estat un bluf meu, fruit de la meva paranoia. Ja m’estava consumint de vergonya quan en el moment en que el doctor i el seu robot antropomorf feien de les seves, et vas girar i em vas mirar... No sé què deuries veure, ni perquè tot d’una la pel.lícula va perdre l’interès, em vas fer un petó increïble i, en un tres i no res, deixavem el sofà, en Freder i la Maria, per anar al teu llit… Té… avui fa un any, així que… ¿vols dir que podrem acabar de veure Metropolis?

… Un relat, pels relats conjunts…

tanco els ulls i (IX)

2008-07-02T13:43:00.005+02:00

Until the philosophy which hold one race superior

And another

Inferior

Is finally

And permanently

Discredited

And abandoned

-Everywhere is war -

Me say war.

That until there no longer

First class and second class citizens of any nation

Until the colour of a man's skin

Is of no more significance than the colour of his eyes

-Me say war.

That until the basic human rights

Are equally guaranteed to all,

Without regard to race

-Dis a war.

That until that day

The dream of lasting peace,

World citizenship

Rule of international morality

Will remain in but a fleeting illusion to be pursued,

But never attained

-Now everywhere is war - war.

And until the ignoble and unhappy regimes

that hold our brothers in Angola,

In Mozambique,

South Africa

Sub-human bondage

Have been toppled,

Utterly destroyed

-Well, everywhere is war

-Me say war.

War in the east,

War in the west,

War up north,

War down south

-War - war

-Rumours of war.

And until that day,

The African continent

Will not know peace,

We Africans will fight - we find it necessary

And we know we shall win

As we are confident

In the victory

Of good over evil

-Good over evil, yeah!

Good over evil.

Mots, mots, mots

2008-06-15T13:46:00.006+02:00

Et miro, fa temps que et miro. No t'entenc, per més que ho intento, per més que analitzo el que parlem, continuo sense entendre't. I sé que tu ho saps, i sé que per això t'allunyes, tancant-te en un silenci que és teu, en un món que és teu, trencant ponts i passarel.les, aïllant-te cada dia una mica més... i més. Ja no escoltes i sovint crec que ja no hi veus, perquè no vols ni escoltar ni veure. L'aigua va pujant de nivell dins del teu pou, i no veus que és una cambra. Claves els ulls al sostre i esperes, sense moure't cap a la finestra, que malgrat les reixes, podria obrir-se i deixar marxar aquell líquid, lluny, corrent per altres camins i altres bandes, impedint així un final... el teu. Però no ho fas. Això és el que veig i no entenc, el que et dic i no escoltes. Tants anys i sembla que tot s'hagi trencat per sempre, perdut i oblidat. Voldria obrir-te la finestra, treure't d'on ets, però no em deixes, com si d'alguna manera haguessis decidit que aquest és el teu destí, tancant els ulls a tot el que apareix davant teu, que podria donar un gir a tantes coses i que et negues esquivant la mirada, callant la teva veu, amagant els teus pensaments i rebutjant els teus sentiments. No puc dir-te res més... perquè no en sé més.

Aquelles pel.lícules (IX)

2008-06-13T20:36:00.007+02:00

En l'oblit cauen les princeses que no són conegudes i

els déus exploten avergonyits.

Sons d'alfabets recitats entre la sorra,

omplen el vent del desert.

Jocs de guerra i de mort, plens de violència i injustícia,

reflexen el món dels adults.

Un país, trencat per uns i negat per altres,

és trossejat i només en deixen els bocins.

Una cultura que empresona,

col.loca traves a la imaginació i

tanca en la foscor llibertat i il.lusió.

A cops de roc fuig la vida.

A cops de veu s'aprèn a llegir.

A cops tossuts, una princesa oblidada

busca una escola

per aprendre a llegir i poder explicar històries boniques.

Caminant damunt un mar de boira. Caspar David Friedrich, 1818

2008-05-27T15:40:00.004+02:00

Les nits semblaven passar millor amb un llibre entre les mans. Anava alçant la vista de les lletres per donar-hi un cop d’ull. Malgrat la seva tendència natural a l’aprensió, es va adonar de que si calia, podia vèncer aquella fòbia. Controlava el més petit moviment, amb aquella inquietud que s’agita a la més mínima variació. Llegia com qui dorm un son lleuger i les hores passaven lentes i feixugues. Si la nit anava bé, l’endemà al matí, tot eren rostres tranquils i cansats. Si no era així, en alguna taula uns ulls envermellits pel plor cridarien de dolor. Llavors, la força del silenci dens, la mirada clavada en el cafè i els dits prement la cullera, aconseguien que aquell neguit callés. Sempre havia cregut que si no es pensava en les coses, si es feia veure que no existien, podien desaparèixer. Ho havia cregut. Aquella nit, era com les anteriors. La rutina nova era ja part de la seva vida. No va sentir res diferent dins seu, ni cap veu va voler avisar-la, ni preparar-la. Llegia un capítol molt interessant, va alçar el cap i el llibre va lliscar de les seves mans a la falda. Es va aixecar i va voler atançar-se, però anava molt a poc a poc, li costava, un vertigen l’omplia i tenia por. Des dels peus del llit, una gran distància, impossible de mesurar, s’extenia davant seu. Una mena d’atracció feia gronxar lleugerament el seu cos, desafiant l’equilibri. Un buit ocupava tot aquell espai. No va saber mai quanta estona va estar allí, d’aquella manera, fins que va apretar el botó. La llum vermella de l’interfon es va accionar i una veu, al cap d’una estona, va preguntar què necessitaven. S’hi va atançar, caminant insegura, com si no hi hagués terra ferma sota els seus peus, com si una mena de vapor dens cobrís tota l’habitació i fes que aquelles quatre passes fossin una gran epopeia. La pregunta es va repetir amb insistència. D’un lloc profund del seu cos, va sortir una veu que no va reconèixer. Apretava el botó de la llum verda i només va encertar a dir, “s’ha mort”. Davant seu, només l’abisme i la boira.

Un relat, pels relats conjunts

Bonic, bonic, bonic

2008-05-12T19:00:00.004+02:00

Potser és qüestió de pluges o de sols, de músiques o de somnis, de portes o de finestres, de realitats o de quimeres, de camins brufats o de flors resplendents, de gotes d'aigua o de vels de boira, de cansaments desapareguts o de moments trobats.

Fa bonic passejar per aquesta terra d'olor a verd humit, d'aire fresc que acarona, de violins i flautes llunyanes, de veus d'aigua i veus de vent.

Els sons duen la sal del mar i la fusta del bosc, la lluna de la foscor i el sol de la claror, les boires baixes i els cels clars. Dibuixen el record d'una illa que es bressola en les imatges i s'omplen de tot allò que s'ha vist, que s'ha somiat, que s'ha desitjat i que s'ha viscut... de tot allò i de molt més.

Ells i ella

2008-05-07T18:08:00.005+02:00

DRAC XINÈS, Escola xinesa s. XIX

2008-04-24T10:36:00.005+02:00

Unes passes petites i ràpides ressonen pel llarg passadís, movent lleugeraments els llargs i sedosos cortinatges daurats, que semblen acariciar el terra d’aquell negre d’atzabeja lluent i lliscant. Una mà tremolosa truca la campaneta de cristall de roca rosat, de la gran porta de fusta noble policromada. Uns instants que s’allarguen fins que una veu profunda, greu i fosca permet l’entrada. Les tenebres de la cambra es barregen amb aquell olor forta, calenta i densa, que sembla poder-se tallar amb fines tisores de plata. El cap acotat i la mirada clavada al calçat negre, de sola prima, que descansa sobre la gruixuda i suau catifa de color morat de belles filigranes. La veu li surt com una piuladissa d’estornells, agitada, caòtica i espantada, moguda pel batec de la noticia, que duia el vent de les muntanyes de roca blau-verda que envolten el palau rogenc, com si fossin altes muralles construides per un arquitecte gegantí. Ho diu tot seguit, sense respirar entre mot i mot, i amb aquella por que brama dins del seu pit i que ha glaçat la seva sang, com el gebre dels matins del cru hivern, en saber que de nou han retat al seu estimat amo. El seu cos s’encorba encara més davant aquell llarg silenci, com els joncs es vinclen vora la riba del llac blau-marí que banya la gran escalinata, dels tres-cents seixanta-cinc graons de marbre blanc, de la sala del sol naixent. El mareig de l’atmosfera de la cambra cau sobre seu, com la llosa pesada que tapa l’entrada a les zones més pregones i cruels de les masmorres dels horrors. Una tremolor comença a sacsejar el seu cos i l’angoixa el rosega per dins, com els milers de ratolins que fan vida en aquell pou sense fi del jardí salvatge que envolta el penyasegat, que fa impossible l’accés a la fortalesa des de cap punt cardinal. Un soroll feixuc i lent, com la tremolor de la terra quan els volcans de l’illa es desperten i vomiten aquells llargs mantells, de roig intens i calent, que espeteguen amb violencia en el cel blau-gris, el fa alçar el cap i mirar fixament endavant. Uns moviments elegants i distingits, com els dels paons reals quan obren els seus ventalls blau-lilat i reflexen engrunes de llum per tot el pati, l’omplen d’orgull i admiració. La seva mirada el segueix, i ja no té por. La silueta majestuosa es retalla en el gran balcó i, en veure-la, la seguretat de la victòria l’omple. Les llums del capvespre s’emmirallen en aquella poderosa i única armadura, i confiat, somriu satisfet i segur, mentre el neguit que tenia desapareix. Sap que un cop més el seu amo guanyarà! No tindrà res a fer aquest nou cavaller, per molts vestits blancs i creus vermelles al pit! La seva llança es trencarà i la seva espasa es doblegarà! La derrota i la mort seran els seus darrers records! La seva ànima, com la de tants altres il.lusos, desapareixerà! Els seus somnis de grandesa i poder, forjats des de que deuria escoltar aquella antiga i falsa història, es fondran i mai, mai, ni ell ni ningú, podrà cridar al món: He mort el drac! He mort el drac!

... Un relat, pels relats conjunts...

tanco els ulls i (VIII)

2008-04-06T20:57:00.004+02:00

Do you mean it

Why don't you mean it

Why do I follow you and where do you go

You've never seen nothing like it no never in your life

Like going up to heaven and then coming back alive

Let me tell you all about it -

And the world will so allow it

Ooh give me a little time to choose

Water babies singing in a lily-pool delight

Blue powder monkies praying in the dead of night

Here comes the Black Queen, poking in the pile

Fie-fo the Black Queen, marching single file

Take this, take that, bring them down to size

Put them in the cellar with the naughty boys

A little nigger sugar then a rub-a dub-a baby oil

Black on, black on ever finger nail and toe

We've only begun - begun

Make this make that, keep making all that noise

Now I've got a belly-full

You can be my sugar-baby, you can be my honey-chile, yes

A voice from behind me reminds me

Spread out your wings you are an angel

Remember to deliver with the speed of light

A little bit of love and joy

Everything you do bears a will and a why and a wherefore

A little bit of love and joy

In each and every soul lies a man and very soon

He'll deceive and discover

But even till the end of his life, he'll bring a little love

I reign with my left hand, i rule with my right

I'm lord of all darkness, i'm queen of the night

I've got the power - now do the march of the Black Queen

My life is in your hands, I'll fo and I'll fie

I'll be what you make me, I'll do what you like

I'll be a bad boy - I'll be your bad boy

I'll do the march of the Black Queen

Walking true to style

She's vulgar 'buse and vile

Fie-fo the Black Queen tattos all her pies

She boils and she bakes and she never dots her "i's"

Forget your singalongs and your lullabies

Surrender to the city of the fireflies

Dance with the devil in beat with the band

To hell with all of you hand-in-hand

But now it's time to be gone - forever

El somni. Henri Rousseau, 1910.

2008-03-31T18:24:00.003+02:00

Plovia, feia masses dies que plovia. Una pluja constant i continuada. Unes gotes fredes i gruixudes, que feien mal. Plovia fora i dins seu, des de feia massa temps. Caminava sense rumb, perduda. Els carrers semblaven deserts, buits. La solitud que l’omplia era dolorosa, massa. Tot s’havia acabat. Per més que plorés, per més que supliqués, era el final. Sense saber com, ni per què, s’ho havia trobat així, i no hi havia res a fer. Caminava amb els ulls humits, amb la roba i els cabells xops, i l’aigua regalimant pel seu rostre. No sentia el fred, ni la pluja. Només aquell dolor, dins seu, que la fragmentava. Quan es va adonar, era en un carreró sense sortida, un cul de sac ple de deixalles. Quina ironia. Va mirar al seu voltant, cansada, trista i sola. Hi havia un sofà de vellut, color vi, gastat i mullat. Hi va seure. Els records, les imatges, van barrejar-se caòticament dins seu, i allò la va acabar de trencar. Tot el seu cos es va sacsejar en un sanglot roent i profund. Les llàgrimes van començar a caure i aquella desesperació es va accentuar.

El so de les notes musicals, d’un instrument de vent, la va tornar a la realitat del carreró. La mirada perduda i encetada pel plor, es va fixar en un quadre mal emparat en altres mobles i trastos, vells i trencats, allí abandonats. El va agafar. Un aire suau i càlid la va envoltar. El va col.locar sobre la seva falda. Aquella melodia amarga i dolça a la vegada, sortia d’allí. Un personatge de color negre, a mig camí entre un home i un follet, tocava. El vent suau li duia l’olor d’aquelles flors blaves, grogues i blanques, i, d’aquelles plantes i matolls d’un verd radiant. La música li duia la remor de l’aire entre les fulles, els suaus roncs dels lleons, els moviments de la serp entre les bardisses, l’alegria dels micos i dels ocells exòtics en els arbres. Els seus dits van acaronar aquell tros de selva, de jungla, de paradís salvatge, idíl.lic i natural. La tonada amarga i dolça ressonava a cau d’orella, i va tancar els ulls, suaument, per escoltar-la dins, ben endins.

El rodamón que cada vespre dormia en el vell sofà del carreró, va arribar d’hora. Intrigat va buscar sense èxit. El sofà no hi era. La seva veu ronca va renegar tot apartant amb el peu unes robes mullades. Va mirar despectivament aquell quadre, pla a terra, en el lloc on durant nits hi havia el seu llit. Donant-li una puntada de peu, va marxar d’allí. Si hagués mirat, amb atenció, hauria trobat una noia nua en el seu sofà en el marge esquerre del quadre.

… Un relat, pels relats conjunts, proposta del març’08…

Estrany, estrany, estrany

2008-03-24T17:37:00.004+01:00

Estrany de sorpresa, de curiositat i d'admiració.

Estrany de desconegut, d'aliè i d'inexplicable.

Estrany de rar, de diferent i d'inacostumat.

Estrany d'enyor, de nostàlgia i de trobar a faltar.

Estrany amb tu.

Estrany sense tu.

Estrany, molt estrany.

Leprechaun, Leprecaun, Leith phrogan

2008-03-17T12:52:00.006+01:00

Sabater vell i menut, que pica i repica en el bosc, mentre fa un sabata. Només una, per descuit o xanxa, cada vegada. Així, d'una en una, omplirà de monedes d'or la seva olla. La seva fortuna quedarà enterrada en l'amagatall, que només desvetllarà en cas que perilli la seva llibertat. Però, vigila, no deixis que t'enganyi, no deixis de mirar-lo, o ell desapareixerà i el seu or no trobaràs.

A TRUE TALE.

About two centuries ago Molly Cogan of Kilmallock told the famous folklorist Thomas Crofton Croker about a leprechaun her grandfather had met, and even caught. It happened like this: one night as he went to the stable to tend his old mare, Grandpa Cogan heard something 'hammering, hammering, hammering just for all the world like a shoemaker making a shoe, and whistling all the time the prettiest tune he ever heard his whole life before.'

He guessed what might be making the sound and. remembering tales of leprechauns and their gold, he crept in. He looked around but 'never a bit of the little man could he see anywhere, but he heard him hammering and whistling and so he looked and looked, till at last did he see the little fellow.

'And where was he, do you think, but in the girth under the mare, and there he was with his little bit an apron on him, and a hammer in his hand, and he was so busy with his work, and he was hammering and whistling so loud, that he never minded my grandfather till he caught the leprechaun fast in his hand'.

"Faith I have you now," says he.

"And I'll never let you go till I get your purse, that's what I won't. So give it here to me at once now."

"Stop, stop!" cries the leprechaun.

"Stop till I get it for you!"

'So my grandfather, like a fool you see, opened his hand a bit and the little fellow jumped away laughing. And he never saw him any more, and never a bit of the purse did he get, only the leprechaun left his little shoe that he was making, and my grandfather was mad enough angry with himself for letting him go, but he had the shoe all his life. And my own mother told me she often saw it, and had it in her hand, and 'twas the prettiest little shoe she ever saw'.

Molts creuen, que si avui, dia de Sant Patrici, no portes cap peça de roba de color verd, per la nit, tindràs a un petit leprecaun pessigant-te les cames: tu tries, que avisat estàs.

10 de març de 2008

2008-03-12T16:30:00.005+01:00

Jocs, jocs, jocs...

2008-03-04T18:14:00.004+01:00

Jocs de nens, de nenes, d'infants, de criatures, de petits, de grans, de saltar, de còrrer, d'agafar, de tocar i parar, de ser i imitar, d'aprendre i pensar, d'enginy i habilitat, de perdre i guanyar.

Jocs per jugar i juguesques per fer.

Comencem a jugar, amb nosaltres mateixos, amb les joguines, i amb els altres. En el joc en i per l'equip, coneixem les nostres habilitats, descobrim què és guanyar i ens agrada. Dels jocs solitaris, als jocs de grups; dels jocs propis, als jocs de tots. Nous entreteniments i noves maneres de jugar. Apareixen els jocs de mirades, els d'enganys, i els de paraules no dites. Diversió sense regles, que ens atreu i ens omple de curiositat. Aprenem a jugar amb noves joguines i iniciem noves partides.

Jugant arribem a relacionar-nos, a conèixer i, també, a fer-nos mal. Cada cop menys innocents, cada cop més cruels, els nostres jocs ja no són els mateixos. Ens fem el joc, estirant i aguantant: juguen i juguem.

... tanco els ulls i (VII)...

2008-02-24T16:14:00.007+01:00

Cry-y-y... baby, cry baby, cry baby

Honey, welcome back home.

I know she told you,I know she told you that she loved you than I do,

Yeah, all I know is that she left you

And you swear that you just don't know why

But you know, honey, always, I'll always be around

If you ever want me

Come on and cry, cry baby, cry baby, cry baby

Uh honey, welcome back home.

Don't you know,honey,

Ain't nobody ever gonna love you the way I try to do?

Who'll take all your pain, honey, and all your heartache, too

And if you need me, you know, and I'll always be around

If you ever want me, come on and cry, cry baby,

Cry baby, cry baby, like you always sayin' to do.

And when you walk around the world, babe,

You said you'd try to look for the end of the road

You might find out later ththe road will end in Detroit

Honey, the road'll even end in Katmandu

You can go all around the world

Tryin'to find something to do with your life, babe,

When you only gotta do one thing well

You only gotta do one thin well to make it in this world

Babe, you got a woman waitin' for you there

All you ever gotta do is be good man one time to one woman

And that'll be the end of the road, babe!

I know you got more tears to share, babe

So come on, come on, come on, come on, come on

And cry, cry baby, cry baby, cry baby

Oh did you ever feel a little lonely, dear?

I want you to come on, come on to your mama now

And if you ever want a little love of a woman

Come on and baby, baby, baby, baby, cry baby.

Un arbre tatuat a l'esquena

2008-02-15T20:54:00.005+01:00

S’havia enamorat. Ho va descobrir així, de cop. Intentava buscar en quin moment havia passat, en quin precís instant havia nascut aquell nou i estrany sentiment. Allò intens que l’estremia des de dins, més que cap altra cosa en el món. Allò que no entenia, però que el rosegava amb una ràbia desconeguda. Allò que mai havia sentit abans. Potser va ser aquell vespre, feia anys: ella havia anat a plorar, arrupida i arraulida a tocar seu, trencada per un dolor que desconeixia. Les seves llàgrimes li van semblar tan càlides i vives, que va desitjar ser el seu consol. A partir de llavors, quan la veia, només volia una cosa: olorar els seus cabells, reflexar-se en els seus ulls, acariciar la seva pell i besar la seva boca.

L’odiava. Només veure’l amb ella, el va odiar. Tenia clar que ell era el seu enemic, el seu rival. Ell, que era al seu costat. Ell, que jugava amb els seus rínxols. Ell, que es mirava en la foscor de la seva mirada. Ell, que gaudia del seu cos. Ell, que escoltava la seva veu arran d’orella sempre que ho volgués. Quan el veia, només desitjava una cosa: ser en lloc seu per poder olorar el seus cabells, reflexar-se en els seus ulls, acariciar la seva pell i besar la seva boca.

Aquella nit, la tempesta elèctrica no el deixava dormir. Estranys malsons el neguitejaven, i es va aixecar del llit mentre ella dormia. Des de la cuina, amb un got d’aigua a la mà, per la finestra va veure un llamp il.luminant aquella recargolada figura. Amb el reflex de la llum, una esgarrifança va recòrrer la seva esquena. Va deixar el got al marbre, i va sortir. Alguna força invisible l’empenyia. Era com si una veu profunda i tenebrosa guiés les seves passes. No ho volia, però no governava les seves cames. S’escoltava una mena de pregària que sortia de la clivellada presència, repetint a uns déus, una estranya lletania. Aquella veu que no acabava d’entendre, el duia cap a ell. Un cop allí, palplantat, ofegat per la seva olor de fusta i terra, envoltat per les paraules d’aquella oració, un llamp el va esquinçar per dins.

La mà va sacsejar de nou l’espatlla, i els ulls es van obrir lentament. El rostre somreia burleta i la veu suau el renyava.
-Mira que dormir-te aquí fora… Deus estar glaçat... anem…
Agafat de la seva mà, la va seguir. El va dur a dins d’aquella casa, i el va fer entrar.
-Treu-te la roba… quan t’he vist des de la cuina, he anat a preparar-te un bany calent… vas xop de rosada... què no ho veus?
El baf de l’aigua calenta omplia aquell lloc. Va mirar desconcertat al seu voltant, i va fer el que ella deia. Nu, davant seu, els ulls d’ella va brillar plens de vida.
-Des de quan tens un arbre tatuat a… ?
No va deixar que acabés de parlar. La seva mà la va enllaçar, duent-la cap a ell, abraçant-la entre els seus braços i prement-la contra el seu cos. Va olorar lentament els seus cabells, i aquells ulls van reflexar la seva imatge. A poc a poc, va acariciar la seva pell, fent lliscar la camisa de dormir a terra. I, finalment, va besar aquella boca tan desitjada. El baf de l’aigua calenta entelava els vidres i el mirall del bany, i l’olor dels cabells d’ella es va barrejar amb la seva olor de fusta i terra.

… Un relat, pels relats conjunts...

... Aquelles pel.lícules (VIII)...

2008-02-14T18:41:00.005+01:00

La Mitzi Del Bra té una oferta per actuar a l'hotel de l'Alice Springs, al ben mig del desert roig d'Austràlia. L'acompanyaran: Bernadette Bassenger, que ha enviudat fa poc, i l'esbojarrada Felicia Jollygoodfellow, i Priscilla, un vell autobus pintat per l'ocasió.

Un viatge ple de preguntes i respostes, de trobades i topades, d'acceptació i de rebuig.

Dues setmanes de lluentons, sabates de plataforma, al so de Iwill Survive, Mamma Mia, Go West, de dues reines del drag, Mitzi i Felicia, i la coneguda transexual Bernadette.

Una nova feina i una nova vida ben lluny de Sidney.

Road-movie que va de la comèdia al drama, amb unes interpretacions per recordar, i, exel.lent guió i banda sonora. Tota una odissea divertida i intensa, per terres desèrtiques australianes.

Qui no recorda a Priscilla creuant el desert, Felicia dalt de la sabata i la música a tot drap?

8 de febrer de 2008

2008-02-10T16:51:00.000+01:00

Difícil, difícil, difícil

2008-02-07T19:39:00.004+01:00

Premi: do que es confereix públicament en reconeixement d'un mèrit, o per encoratjar algú.

Creació d'eseya, http://arteypico.blogspot.com/

Jurat: comissió encarregada d'examinar el mèrit relatiu, d'adjudicar els premis.

Veredicte de l'escriptor anònim, http://forats.blogspot.com/

Moltes gràcies anonymouswriter: pel teu regalet i amables paraules, per passejar-te per aquests post, per pensar que mereixo aquesta distinció, per... passar-me la difícil tasca d'escollir a cinc guardonats, que no sé si ho voldran o no! Cinc?! Amb el que em costa decidir-me per triar les coses... mmm... els escollits, que pertanyen al mateix col.lectiu i s'ho mereixen, són:

http://erestujohnwayne.blogspot.com

http://lafidels9mons.blogspot.com

http://vdeviolencia.blogspot.com

http://auryn-13.blogspot.com

http://wadyet.blogspot.com

... Cara/creu, cara/creu, cara/creu...

2008-02-03T21:16:00.000+01:00

Blanc. / Negre.

Dia. / Nit.

Bo. / Dolent.

Món idíl.lic en pau. Lloc on no existeixen ni treball, ni propietat privada, ni privilegis, ni diferències racials. Indret d'harmònica coexistència entre l'ésser humà i la naturalesa. / Món apocalíptic en guerra. Lloc on l'opressió, el totalitarisme, les jerarquies i les desigualtats socials conviuen amb l'odi i la violència. Indret que destrueix l'ésser humà i la naturalesa.

Llum. / Foscor.

Calma. / Tempesta.

Realitat. / Fantasia.

Escapando de la crítica. Pere Borrell del Caso, 1874.

2008-01-22T16:14:00.000+01:00

Posa un peu en el marc, s’agafa a banda i banda i mira amb atenció. Qualsevol detall, un so, una ombra, un cop d’aire, és important. Només quan està segur de que tot està bé, es dóna embranzida i surt. El terra està glaçat. Es treu les espardenyes de la butxaca del darrera dels pantalons i se les posa. S’estira i mira al seu voltant: tot en ordre. Arrambat a la paret, atent als moviments de la càmara, es va movent per la sala. Sap quin és el moment exacte, i espera. Creuar sense ser vist, això és el que ara centra la seva atenció. No ho entendrien i tindria problemes, ja s’ho sap això. Fa anys li va passar, però llavors era el principi i acabaven d’instal.lar aquelles càmares. Des de llavors, va passar-se hores estudiant-les per evitar que tornessin a enxampar-lo.
En el passadís, resulta més senzill. Es mou amb agilitat i silenci, com si fos un d’aquells felins a la sabana. Ja està a les escales i com cada dimarts, el passamà llueix de la cera acabada de posar. Allò encara ho simplifica més. Passa un cama, posa les dues mans, i es deixa lliscar escales avall amb un somriure als llavis. Un petit salt i ja està a la zona d’entrada. Ara el felí, s’arrossega entre les altes mates, atançant-se perillosament a la vora de l’estany. Pot veure la seva presa, però, espera. Des de sota la garita, escolta la ràdio del vigilant nocturn. Està de sort: futbol, això de la Champions és genial! Veu l’objectiu, sigilosament s’atança i quan ho aconsegueix, marxa ràpid però atent. Puja les escales de dos en dos, creua el passadís, torna a la sala vigilant les càmares, i entra de nou al seu quadre.

Són dos quarts de nou del matí. La dona de la recepció, ocupa el seu lloc i mira al seu voltant. Altre cop! Al final s’haurà de queixar al seu cap del vigilant nocturn! Faria la vista grossa si només fossin uns quants, però és que se’ls emporta tots! Si ella no està pel cas, la recepció no té caramels pels visitants!

... Un relat, pels relats conjunts...

Preguntes, preguntes, preguntes

2008-01-19T11:29:00.000+01:00

Quan em deien que l'examen era tipus text o de preguntes curtes, pensava: ja està, l'has feta bona! Llavors es conjuraven tots els mals i duraven fins molt després d'entregar el full amb mans tremoloses. Omplir qüestionaris de dades de matrícula era un altre tràngol, no tan contundent, però tràngol tanmateix. Així que quan un acaba amb el període dels qüestinaris, pensa: ja està, s'ha acabat! Però no és així! La vida és plena de formularis i qüestionaris, de preguntes i respostes, i el que un dia comences amb el llapis 2HB, veus que continua i continua. La solució: terapia de xoc. Ja ho diuen veus sàvies "si no vols caldo, dues taces"!
L'anonymouswriter, m'envia un simpàtic "meme", amb 24 PREGUNTES! No sé si algú li ha parlat del meu problema, ha estat casualitat o fruit del destí. Així que, tota decidida i afalagada, em poso la cinta blanca al front i agafo el llapis que toca. Miro el rellotge i em poso a llegir a poc a poc les preguntes, per detectar les qüestions trampa, i contesto amb bona lletra i una presentació acurada: que les coses entren pels ulls.

Aquí deixo el resultat de la teràpia de xoc...

1 - Agafa el llibre que tinguis més a prop, vés a la pàgina 18 i escriu la línia 4.
Pàg. 18, línia 4ª, columna dreta: zool., compost resultant de l’oxidació metabòlica (def. acetona).
Pàg. 18, línia 4ª, columna esquerra: fabricació del sucre i de la deshidratació de l’àcid (def. àcid).

2 - Si estires el teu braç dret, què arribes a tocar?
Sense estirar massa el braç, toco el diccionari de la IEC que acabo de deixar per contestar a la primera pregunta.

3 - Què ha estat l'últim que has mirat per la televisió?
L’últim, últim, va ser ahir nit: vaig apretar l’off i vaig mirar la pantalla fosca que encara feia el crec-crec d’haver perdut la imatge, mentre deixava el comandament i m’aixecava amb molta, molta mandra del sofà.

4 - Sense mirar, quina hora és?
Mmm… Dos de dotze?

5 - Ara mira, quina hora és?
11:37… uix, quasi! (He fet una mica de trampa, mirant de reull, com qui no vol la cosa, per sobre el qüestionari) ;p

6 - Deixant a un costat l'ordinador, què escoltes?
Escolto… veus.

7 - Quant de temps vas estar fóra el dia que vas estar més temps al carrer?
Buff… diria que vaig marxar a la tarda d’un dia, i vaig tornar a fer acte de presència al dinar del dia següent.

8 - Abans d'estar escrivint al blog, què estaves fent?
Podria dir coses interessants, buscar anècdotes divertides o plenes de fantasia, però no és el cas i diria una mentida ben grossa.

9 - Què portes posat ara mateix?
Depén de la versió de mi… com a samain, ara vaig amb la cuirassa i l’espasa l’he deixat repenjada a la cadira ;p

10 - Vas somiar ahir?
Ahir i sempre, tant de nit com de dia.

11 - Quant de temps vas estar rient l'últim cop que vas riure?
El suficient com per acabar plorant i amb mal de panxa de tant riure.

12 - Què hi ha a les parets de l'habitació on estàs?
A la de la dreta, la del davant, la de l’esquerra o la del darrere? Fent una vista circular: prestatgeries, llibres, fotos, posters, prestatgeries, equip de música i vinils, radiador, porta, prestatgeria de CD i llibres, armaris, porta del balcó, amb espais buits de paret (pocs) entremig.

13 - Has vist alguna cosa estranya últimament?
Moltes coses estranyes, cada vegada més.

14 - Quina és la última pel•lícula que has vist?
Una de riure una mica, d’emocionar-se mentre la veus, de pensar després de veure-la, de recordar en tancar els ulls i que un dia d’aquests sortirà en algun post, o no, depèn.

15 - Si et fessis multimilionari de la nit al dia…què compraries?
Si fos de la nit al dia, és ben segur que no compraria res fins a pair l’ensurt, la sorpresa i la perplexitat.

16 - Alguna cosa sobre tu?
De mi? Això resulta molt personal, però us diré que jo miro, escolto, recordo, m’aturo, sento, contesto preguntes, i quan estic cansadeta m’assec.

17 - Si poguessis fer alguna cosa al món, independentment de la política, què faries?
Faria, faria…

18 - T'agrada ballar?
Com deia una cançó… “bailar es soñar con los pies”. Així que, ahir i sempre tant de dia com de nit.

19 - Què en penses d'en George Bush?
Hi ha qui no mereix ocupar lloc en els meus pensaments.

20 - Imagina que, per reacció espontània, tens una nena; quin nom li posaries?
Un nom ben bonic, que quan la cridessin a l’escola només pogués contestar ella. Un nom d’aquells que omplen la boca amb un somriure quan es pronuncia. Un nom que faci volar la imaginació en escoltar com algú el pronuncia.

21 - Imagina que, en comptes de tindre una nena, tens un nen, quin nom li posaries?
Un nom ben bonic, que quan el cridessin a l’escola només pogués contestar ell. Un nom d’aquells que omplen la boca amb un somriure quan es pronuncia. Un nom que faci volar la imaginació en escoltar com algú el pronuncia.

22 - T'agradaria viure a l'estranger?
Si hi vaig a viure passaria a ser el lloc on visc, fet que no treu que podria sentir-me estranya, com també puc sentir-me forània a casa meva. Agradar-me el fet de marxar? Per què no?

23 - Què t'agradaria que et digués Déu quan arribis al cel?
Si mai vaig al cel, espero que només estigui ocupat per núvols, ocells, i, d’acord, algun avió d’aquells tan grans i d’ales argentades que diexen la seva trajectòria pintada de blanc.

24 - Indica el nom de les cinc persones nominades per a fer aquest test:
Nominats?
Sona a Big Brother… no, jo no nomino: qui desitgi contestar, que ho faci, i qui no, que com a mínim s’ho hagi passat... bé?

2001

2008-01-17T07:50:00.000+01:00

I believe in divinity, I believe in humanity, I believe that one is not superior to the other but are as men and women, black and white, metal and magnet: made to be attracted to the other. I believe in the profound, I believe in the profane as long as it's 'pro' something. I believe in dignity, I believe in strength, I believe there are no weaknesses only judgements. I believe in these songs and I believe in you and I do not believe in middle men getting in between me and my passion. I believe that between grace and greed all is fentill ground for growth. I believe it is time for you to accept that you are far greater than you have ever given yourself credit for and go out and kick some ass. Do not wait for the cround, the cround is waiting for you.

... tanco els ulls i (VI)...

2008-01-07T17:42:00.001+01:00

There's a lady who's sure all that glitters is gold

And she's buying a stairway to heaven

And when she gets there she knows if the stores are closed

With a word she can get what she came for

Oohh And she's buying a stairway to heaven
There's a sign on the wall but she wants to be sure

And you know sometimes words have two meanings

In a tree by the brook there's a songbird who sings

Sometimes all of our thoughts are misgiven
Oohh it makes me wonder
There's a feeling I get when I look to the west

And my spirit is crying for leaving

In my thoughts I have seen rings of smoke through the trees

And the voices of those who stand looking
Oohh it makes me wonder

oohh it really makes me wonder
And it's whispered that soon, if we all call the tune

Then the piper will lead us to reason

And a new day will dawn for those who stand long

And the forest will echo with laughter

If there's a bustle in your hedgerow

Don't be alarmed nowIt's just a spring clean for the May Queen

Yes there are two paths you can go by, but in the long run

There's still time to change the road you're on

And it makes me wonder

Your head is humming and it won't go in case you don't know

The piper's calling you to join him

Dear lady can't you hear the wind blow and did you know

Your stairway lies on the whispering wind
And as we wind on down the road

Our shadows taller than our soul

There walks a lady we all know

Who shines white light and wants to show

How everything still turns to gold

And if you listen very hard

The tune will come to you at last

When all are one and one is all

To be a rock and not to roll

Oohh And she's buying a stairway to heaven
There's a lady who's sure all that glitters is gold

And she's buying a stairway to heaven

And when she gets there she knows if the stores are closed

With a word she can get what she came for
And she's buying a stairway to heaven...

...

2007-12-30T18:31:00.003+01:00

... A veure surar una fulla...

Hay pocas cosas

tan ensordecedoras

como el silencio.

HAIKU de Mario Benedetti.

... A xiuxiuejar a cau d'orella...

I had a dream, which was not all a dream.

the bright sun was extinguish'd, and the stars

did wander darkling in the eternal space,

rayless ans pathless, and the icy earth

swung blind and blackening in the moonless air;

morn came and went -and came, and brought no day,

and man forgot their passions in the dread

of his desolation; and all hearts

were chill'd into a selfish prayer for light.

DARKNESS de Lord Byron.

... A tremolar emocionada...

PUCK

Si nosotros, vanas sombras, os hemos ofendido,

pensad sólo esto y todo está arreglado:

que os habéis quedado aquí durmiendo

mientras han aparecido esas visones.

Y esta débil y humilde ficción

no tendrá sino la inconsistencia de un sueño;

amables espectadores, no nos reprendáis;

si nos concedéis vuestro perdón, nos enmendaremos.

Y, a fe de honrado Puck,

que si hemos tenido la fortuna

de escaparnos ahora del silbido de la serpiente,

procuraremos corregirnos lo antes posible.

De lo contrario, llamad a Puck embustero.

Así, pues, buenas noches a todos.

Dadme vuestras manos, si es que somos amigos,

y Robin es restituirá indemnizándoos.

SUEÑO DE UNA NOCHE DE VERANO de William Shakespeare.

... A llegir en veu alta...

Les preguntes imprecises, però, convenientment tractades, poden donar molt de si. No les hauriem de rebutjar mai per principi. Perquè sovint el problema no rau en les preguntes sinó en les respostes. Les preguntes han de ser vistes sempre com un estímul.

ATREVEIX-TE A PENSAR de Josep-Maria Terricabras.