Et miro, fa temps que et miro. No t'entenc, per més que ho intento, per més que analitzo el que parlem, continuo sense entendre't. I sé que tu ho saps, i sé que per això t'allunyes, tancant-te en un silenci que és teu, en un món que és teu, trencant ponts i passarel.les, aïllant-te cada dia una mica més... i més. Ja no escoltes i sovint crec que ja no hi veus, perquè no vols ni escoltar ni veure. L'aigua va pujant de nivell dins del teu pou, i no veus que és una cambra. Claves els ulls al sostre i esperes, sense moure't cap a la finestra, que malgrat les reixes, podria obrir-se i deixar marxar aquell líquid, lluny, corrent per altres camins i altres bandes, impedint així un final... el teu. Però no ho fas. Això és el que veig i no entenc, el que et dic i no escoltes. Tants anys i sembla que tot s'hagi trencat per sempre, perdut i oblidat. Voldria obrir-te la finestra, treure't d'on ets, però no em deixes, com si d'alguna manera haguessis decidit que aquest és el teu destí, tancant els ulls a tot el que apareix davant teu, que podria donar un gir a tantes coses i que et negues esquivant la mirada, callant la teva veu, amagant els teus pensaments i rebutjant els teus sentiments. No puc dir-te res més... perquè no en sé més.
