Fotograma de METRÒPOLIS, Fritz Lang, 1927

Avui fa un any, ho recordes ? Va ser el primer cop. Potser ens haviem vist abans, no en sóc conscient… Els diumenges a la tarda sempre són horribles. Sí, sí, jo i les meves manies!... Però el diumenge després de dinar tinc sempre aquella sensació neguitosa que em recorda que l’endemà és dilluns, que torno a la feina i tot torna a començar… Així que sovint anava allí, premia el botó un i un altre cop i de sobte m’aturava, triava i em decidia... Aquella tarda plovia i suposo que estava com el temps. Quan em vaig decidir, una veu rere meu va fer una exclamació. Estava escollint el que havia fet que sortissis de casa amb aquella pluja. La veritat, vaig pensar que eres un cretí! Estava jo primer: jo tenia tot el dret! Si he de dir la veritat, no sé perquè vaig acceptar aquella proposta d’un autèntic desconegut. Bé, d’acord, si que ho sé… no em miris així, vols?! Però mira... estaves xop de dalt a baix i tenies aquella mirada ferma, que tot sovint fas, que em vas desarmar. Val a dir també que mai m’havia passat. No vaig pensar... T’escoltava i només pensava en “quin mal hi ha!”. Molt poc conscient de part meva i tu molt agosarat! Qualsevol dels dos podia ser un veritable psicópata!... Em va semblar bé... De fet no sé ben bé què vas dir, només vaig donar-te la raó mentre pensava, amb gran agitació, no t’enganyaré, que aquella tarda de diumenge seria ben especial... Mentre tu ho preparaves tot, prement els botonets de colors, jo feia un repàs mental de tot de detalls que ens passen pel cap a les noies en moments així. Em vas mirar i t’espurnejaven els ulls... Deuria somriure de manera ben curteta, però anaves per feina i vas prèmer amb gran vehemencia l’”on”... La teva atenció en el que s’esdevenia anava fent-me pensar que tot havia estat un bluf meu, fruit de la meva paranoia. Ja m’estava consumint de vergonya quan en el moment en que el doctor i el seu robot antropomorf feien de les seves, et vas girar i em vas mirar... No sé què deuries veure, ni perquè tot d’una la pel.lícula va perdre l’interès, em vas fer un petó increïble i, en un tres i no res, deixavem el sofà, en Freder i la Maria, per anar al teu llit… Té… avui fa un any, així que… ¿vols dir que podrem acabar de veure Metropolis?

… Un relat, pels relats conjunts…

Caminant damunt un mar de boira. Caspar David Friedrich, 1818

Les nits semblaven passar millor amb un llibre entre les mans. Anava alçant la vista de les lletres per donar-hi un cop d’ull. Malgrat la seva tendència natural a l’aprensió, es va adonar de que si calia, podia vèncer aquella fòbia. Controlava el més petit moviment, amb aquella inquietud que s’agita a la més mínima variació. Llegia com qui dorm un son lleuger i les hores passaven lentes i feixugues. Si la nit anava bé, l’endemà al matí, tot eren rostres tranquils i cansats. Si no era així, en alguna taula uns ulls envermellits pel plor cridarien de dolor. Llavors, la força del silenci dens, la mirada clavada en el cafè i els dits prement la cullera, aconseguien que aquell neguit callés. Sempre havia cregut que si no es pensava en les coses, si es feia veure que no existien, podien desaparèixer. Ho havia cregut. Aquella nit, era com les anteriors. La rutina nova era ja part de la seva vida. No va sentir res diferent dins seu, ni cap veu va voler avisar-la, ni preparar-la. Llegia un capítol molt interessant, va alçar el cap i el llibre va lliscar de les seves mans a la falda. Es va aixecar i va voler atançar-se, però anava molt a poc a poc, li costava, un vertigen l’omplia i tenia por. Des dels peus del llit, una gran distància, impossible de mesurar, s’extenia davant seu. Una mena d’atracció feia gronxar lleugerament el seu cos, desafiant l’equilibri. Un buit ocupava tot aquell espai. No va saber mai quanta estona va estar allí, d’aquella manera, fins que va apretar el botó. La llum vermella de l’interfon es va accionar i una veu, al cap d’una estona, va preguntar què necessitaven. S’hi va atançar, caminant insegura, com si no hi hagués terra ferma sota els seus peus, com si una mena de vapor dens cobrís tota l’habitació i fes que aquelles quatre passes fossin una gran epopeia. La pregunta es va repetir amb insistència. D’un lloc profund del seu cos, va sortir una veu que no va reconèixer. Apretava el botó de la llum verda i només va encertar a dir, “s’ha mort”. Davant seu, només l’abisme i la boira.

Un relat, pels relats conjunts

DRAC XINÈS, Escola xinesa s. XIX

Unes passes petites i ràpides ressonen pel llarg passadís, movent lleugeraments els llargs i sedosos cortinatges daurats, que semblen acariciar el terra d’aquell negre d’atzabeja lluent i lliscant. Una mà tremolosa truca la campaneta de cristall de roca rosat, de la gran porta de fusta noble policromada. Uns instants que s’allarguen fins que una veu profunda, greu i fosca permet l’entrada. Les tenebres de la cambra es barregen amb aquell olor forta, calenta i densa, que sembla poder-se tallar amb fines tisores de plata. El cap acotat i la mirada clavada al calçat negre, de sola prima, que descansa sobre la gruixuda i suau catifa de color morat de belles filigranes. La veu li surt com una piuladissa d’estornells, agitada, caòtica i espantada, moguda pel batec de la noticia, que duia el vent de les muntanyes de roca blau-verda que envolten el palau rogenc, com si fossin altes muralles construides per un arquitecte gegantí. Ho diu tot seguit, sense respirar entre mot i mot, i amb aquella por que brama dins del seu pit i que ha glaçat la seva sang, com el gebre dels matins del cru hivern, en saber que de nou han retat al seu estimat amo. El seu cos s’encorba encara més davant aquell llarg silenci, com els joncs es vinclen vora la riba del llac blau-marí que banya la gran escalinata, dels tres-cents seixanta-cinc graons de marbre blanc, de la sala del sol naixent. El mareig de l’atmosfera de la cambra cau sobre seu, com la llosa pesada que tapa l’entrada a les zones més pregones i cruels de les masmorres dels horrors. Una tremolor comença a sacsejar el seu cos i l’angoixa el rosega per dins, com els milers de ratolins que fan vida en aquell pou sense fi del jardí salvatge que envolta el penyasegat, que fa impossible l’accés a la fortalesa des de cap punt cardinal. Un soroll feixuc i lent, com la tremolor de la terra quan els volcans de l’illa es desperten i vomiten aquells llargs mantells, de roig intens i calent, que espeteguen amb violencia en el cel blau-gris, el fa alçar el cap i mirar fixament endavant. Uns moviments elegants i distingits, com els dels paons reals quan obren els seus ventalls blau-lilat i reflexen engrunes de llum per tot el pati, l’omplen d’orgull i admiració. La seva mirada el segueix, i ja no té por. La silueta majestuosa es retalla en el gran balcó i, en veure-la, la seguretat de la victòria l’omple. Les llums del capvespre s’emmirallen en aquella poderosa i única armadura, i confiat, somriu satisfet i segur, mentre el neguit que tenia desapareix. Sap que un cop més el seu amo guanyarà! No tindrà res a fer aquest nou cavaller, per molts vestits blancs i creus vermelles al pit! La seva llança es trencarà i la seva espasa es doblegarà! La derrota i la mort seran els seus darrers records! La seva ànima, com la de tants altres il.lusos, desapareixerà! Els seus somnis de grandesa i poder, forjats des de que deuria escoltar aquella antiga i falsa història, es fondran i mai, mai, ni ell ni ningú, podrà cridar al món: He mort el drac! He mort el drac!

... Un relat, pels relats conjunts...

El somni. Henri Rousseau, 1910.

Plovia, feia masses dies que plovia. Una pluja constant i continuada. Unes gotes fredes i gruixudes, que feien mal. Plovia fora i dins seu, des de feia massa temps. Caminava sense rumb, perduda. Els carrers semblaven deserts, buits. La solitud que l’omplia era dolorosa, massa. Tot s’havia acabat. Per més que plorés, per més que supliqués, era el final. Sense saber com, ni per què, s’ho havia trobat així, i no hi havia res a fer. Caminava amb els ulls humits, amb la roba i els cabells xops, i l’aigua regalimant pel seu rostre. No sentia el fred, ni la pluja. Només aquell dolor, dins seu, que la fragmentava. Quan es va adonar, era en un carreró sense sortida, un cul de sac ple de deixalles. Quina ironia. Va mirar al seu voltant, cansada, trista i sola. Hi havia un sofà de vellut, color vi, gastat i mullat. Hi va seure. Els records, les imatges, van barrejar-se caòticament dins seu, i allò la va acabar de trencar. Tot el seu cos es va sacsejar en un sanglot roent i profund. Les llàgrimes van començar a caure i aquella desesperació es va accentuar.

El so de les notes musicals, d’un instrument de vent, la va tornar a la realitat del carreró. La mirada perduda i encetada pel plor, es va fixar en un quadre mal emparat en altres mobles i trastos, vells i trencats, allí abandonats. El va agafar. Un aire suau i càlid la va envoltar. El va col.locar sobre la seva falda. Aquella melodia amarga i dolça a la vegada, sortia d’allí. Un personatge de color negre, a mig camí entre un home i un follet, tocava. El vent suau li duia l’olor d’aquelles flors blaves, grogues i blanques, i, d’aquelles plantes i matolls d’un verd radiant. La música li duia la remor de l’aire entre les fulles, els suaus roncs dels lleons, els moviments de la serp entre les bardisses, l’alegria dels micos i dels ocells exòtics en els arbres. Els seus dits van acaronar aquell tros de selva, de jungla, de paradís salvatge, idíl.lic i natural. La tonada amarga i dolça ressonava a cau d’orella, i va tancar els ulls, suaument, per escoltar-la dins, ben endins.

El rodamón que cada vespre dormia en el vell sofà del carreró, va arribar d’hora. Intrigat va buscar sense èxit. El sofà no hi era. La seva veu ronca va renegar tot apartant amb el peu unes robes mullades. Va mirar despectivament aquell quadre, pla a terra, en el lloc on durant nits hi havia el seu llit. Donant-li una puntada de peu, va marxar d’allí. Si hagués mirat, amb atenció, hauria trobat una noia nua en el seu sofà en el marge esquerre del quadre.


… Un relat, pels relats conjunts, proposta del març’08…

Un arbre tatuat a l'esquena

S’havia enamorat. Ho va descobrir així, de cop. Intentava buscar en quin moment havia passat, en quin precís instant havia nascut aquell nou i estrany sentiment. Allò intens que l’estremia des de dins, més que cap altra cosa en el món. Allò que no entenia, però que el rosegava amb una ràbia desconeguda. Allò que mai havia sentit abans. Potser va ser aquell vespre, feia anys: ella havia anat a plorar, arrupida i arraulida a tocar seu, trencada per un dolor que desconeixia. Les seves llàgrimes li van semblar tan càlides i vives, que va desitjar ser el seu consol. A partir de llavors, quan la veia, només volia una cosa: olorar els seus cabells, reflexar-se en els seus ulls, acariciar la seva pell i besar la seva boca.

L’odiava. Només veure’l amb ella, el va odiar. Tenia clar que ell era el seu enemic, el seu rival. Ell, que era al seu costat. Ell, que jugava amb els seus rínxols. Ell, que es mirava en la foscor de la seva mirada. Ell, que gaudia del seu cos. Ell, que escoltava la seva veu arran d’orella sempre que ho volgués. Quan el veia, només desitjava una cosa: ser en lloc seu per poder olorar el seus cabells, reflexar-se en els seus ulls, acariciar la seva pell i besar la seva boca.

Aquella nit, la tempesta elèctrica no el deixava dormir. Estranys malsons el neguitejaven, i es va aixecar del llit mentre ella dormia. Des de la cuina, amb un got d’aigua a la mà, per la finestra va veure un llamp il.luminant aquella recargolada figura. Amb el reflex de la llum, una esgarrifança va recòrrer la seva esquena. Va deixar el got al marbre, i va sortir. Alguna força invisible l’empenyia. Era com si una veu profunda i tenebrosa guiés les seves passes. No ho volia, però no governava les seves cames. S’escoltava una mena de pregària que sortia de la clivellada presència, repetint a uns déus, una estranya lletania. Aquella veu que no acabava d’entendre, el duia cap a ell. Un cop allí, palplantat, ofegat per la seva olor de fusta i terra, envoltat per les paraules d’aquella oració, un llamp el va esquinçar per dins.

La mà va sacsejar de nou l’espatlla, i els ulls es van obrir lentament. El rostre somreia burleta i la veu suau el renyava.
-Mira que dormir-te aquí fora… Deus estar glaçat... anem…
Agafat de la seva mà, la va seguir. El va dur a dins d’aquella casa, i el va fer entrar.
-Treu-te la roba… quan t’he vist des de la cuina, he anat a preparar-te un bany calent… vas xop de rosada... què no ho veus?
El baf de l’aigua calenta omplia aquell lloc. Va mirar desconcertat al seu voltant, i va fer el que ella deia. Nu, davant seu, els ulls d’ella va brillar plens de vida.
-Des de quan tens un arbre tatuat a… ?
No va deixar que acabés de parlar. La seva mà la va enllaçar, duent-la cap a ell, abraçant-la entre els seus braços i prement-la contra el seu cos. Va olorar lentament els seus cabells, i aquells ulls van reflexar la seva imatge. A poc a poc, va acariciar la seva pell, fent lliscar la camisa de dormir a terra. I, finalment, va besar aquella boca tan desitjada. El baf de l’aigua calenta entelava els vidres i el mirall del bany, i l’olor dels cabells d’ella es va barrejar amb la seva olor de fusta i terra.

… Un relat, pels relats conjunts...

Escapando de la crítica. Pere Borrell del Caso, 1874.

Posa un peu en el marc, s’agafa a banda i banda i mira amb atenció. Qualsevol detall, un so, una ombra, un cop d’aire, és important. Només quan està segur de que tot està bé, es dóna embranzida i surt. El terra està glaçat. Es treu les espardenyes de la butxaca del darrera dels pantalons i se les posa. S’estira i mira al seu voltant: tot en ordre. Arrambat a la paret, atent als moviments de la càmara, es va movent per la sala. Sap quin és el moment exacte, i espera. Creuar sense ser vist, això és el que ara centra la seva atenció. No ho entendrien i tindria problemes, ja s’ho sap això. Fa anys li va passar, però llavors era el principi i acabaven d’instal.lar aquelles càmares. Des de llavors, va passar-se hores estudiant-les per evitar que tornessin a enxampar-lo.
En el passadís, resulta més senzill. Es mou amb agilitat i silenci, com si fos un d’aquells felins a la sabana. Ja està a les escales i com cada dimarts, el passamà llueix de la cera acabada de posar. Allò encara ho simplifica més. Passa un cama, posa les dues mans, i es deixa lliscar escales avall amb un somriure als llavis. Un petit salt i ja està a la zona d’entrada. Ara el felí, s’arrossega entre les altes mates, atançant-se perillosament a la vora de l’estany. Pot veure la seva presa, però, espera. Des de sota la garita, escolta la ràdio del vigilant nocturn. Està de sort: futbol, això de la Champions és genial! Veu l’objectiu, sigilosament s’atança i quan ho aconsegueix, marxa ràpid però atent. Puja les escales de dos en dos, creua el passadís, torna a la sala vigilant les càmares, i entra de nou al seu quadre.

Són dos quarts de nou del matí. La dona de la recepció, ocupa el seu lloc i mira al seu voltant. Altre cop! Al final s’haurà de queixar al seu cap del vigilant nocturn! Faria la vista grossa si només fossin uns quants, però és que se’ls emporta tots! Si ella no està pel cas, la recepció no té caramels pels visitants!

... Un relat, pels relats conjunts...

... Pintures Rupestres...

Un sospir ressona per tota la caverna. Al fons, una torxa dóna llum i ombra: llum a l'espai més ample de la galeria, ombra a les parets de roca. Una ombra allargada, sospira. És un home alt i prim, de perfil dur i cos escanyolit. Els seus ulls, petits, lluents i negres, miren fixament la paret nua, compacta i freda, d'un intens color rogenc. Als seus peus, dues lloses, una gran i una petita, i pel terra tot de polsim. S'ho mira i fa un llarg sospir: no entendrà mai als homes, no els entendrà! S'ajup i els seus genolls fan soroll a branca trencada, la humitat el consumeix per dins. Agafa la llosa petita amb una mà, té forma còncava, i en la part deprimida hi ha aigua. Pessiga les pòlvores de la llosa gran, més plana, i cauen en l'aigua. Fins a cinc cops que ho repeteix. Amb un dit ossut ho remena: l'aigua tèrbola es tenyirà i s'espessirà, com tantes vegades ha vist. La pasta ha de tenir un tacte llefiscós, però agradable, i una olor a terra concentrada i aquell toc especial. El secret de familia, passat de pare a fill, com un dia ell farà amb el seu, quan ja les mans quedin tan rígides que no podrà pintar. S'aixeca i els genolls tornen a protestar, també ells perdran la flexibilitat i es tornaran roca. Tot arriba, ho sap prou. Mira la paret i sacseja el cap: si no fos necessari, si l'encàrrec no fos del cap de la tribu per contentar a la nova esposa... Fica el dit i el suca: està en el punt just. S'apropa a la paret amb recança: una escena de caça, és senzill! Però... vermell sobre vermell?! Això és un insult a la combinació de colors! El dit dibuixa la primera figura: qui mana, mana!





... Un relat, pels relats conjunts... ja perdonareu i sigueu indulgents...